El pa Bimbo està fet d'una barreja d'ingredients per fer més fàcil la vida gastronòmica dels que tenen pressa: farina de blat, aigua, llevat, sal, oli vegetal, farina de fava, farina de sègol, alguns microorganismes naturals secrets de fàbrica, vinagre de vi, midó de blat, gluten de blat i, en alguns casos, llavors de sèsam.
Doncs bé, una de les tres actrius d'aquest espectacle multidisciplinar i en clau de performance, Agnès Jabbour, n'endrapa almenys quatre llesques tal com raja en cada funció amb el perill d'ennuegar-se i només amb l'ajut d'uns rajolins d'aigua. Aigua i pa, menjar de pobre.
És una de les accions que durant setanta minuts s'inclouen en un “muntatge protesta” —com aquelles recitals del segle passat que s'anomenaven de “cançó protesta”— i que deixen amb el cul a l'aire —mai més ben dit!— el sistema capitalista, les convencions socials, el patriarcat i tots els ismes que la societat del nou segle intenta combatre farta de sentir-se enganyada.
És la revolució de la generació dels noranta, la mateixa generació que, coincidint amb aquest espectacle, ha organitzat una consulta universitària sobre si prefereix un estat monàrquic o un estat republicà, amb un resultat que deu ser força preocupant per als amants de l'ordre perquè la diferència a favor de la república i contra la monarquia és aproximadament de 85% a 20%. Corona en tremolor.
Glòria Ribera, Agnès Jabbour i Nikole Portell es mostren tal com són i una d'elles (Agnès Jabbour) avisa d'entrada ensenyant primer un dit, després una mà, després un colze, després una espatlla, després un pit i després el cul —les tres hi tornaran una estona després amb una exposició de pompis—, com si fos la cançó del «Joan Petit quan balla», amb el lema que la resta “són bajanades”.
L'espectacle té moviment, música, gest, dansa, teatre, text i projecció textual —poc visible, per cert—, sense prescindir del discurs del text, que no és pas poca cosa i que acaba sent, de fet, la part principal. Un text que sona rebel i com un clam de revolució, que és la veu de la generació que amb prou feines ha fet 25 anys i que només veu un forat negre davant seu.
Hi ha lluita amb casc de motorista posat, estavellada contra el mur, gest a càmera lenta, percussió manual a sis natges que encantaria Carles Santos que en tenia la patent, vestit de fada per allò de la princesa rosa (Nikole Portell), sessió de guitarra elèctrica —interpretació en directe de Glòria Ribera— i moments de picaresca amb algun dels espectadors de primera fila perquè ajudin a donar-los cops sobre les seves cuixes o els ajudin a treure's un dels anoracs.
Només mitja dotzena d'aspiradors robot els prenen fugaçment una part del protagonisme amb el seu estil insistent i liberal anant al seu aire amb la febre de netejador automàtic sense aturador potser per no deixar res sota la catifa. Al final, escombrada radical, sense opció a saludar malgrat els aplaudiments, per desconcertar els espectadors que no saben si el xou s'ha acabat o no, i qui sap si per compensar també per què les tres han hagut d'admetre, com diu el subtítol de l'espectacle, que són radicals, però unes radicals de “bimbo” sucat amb oli. (...)
