My neighbor sky

Dansa

informació obra


Una proposta de dansa butoh en un espai idoni. Una proposta que serà per un privilegi els que busquin una dansa interior, treballada emocionalment, de subtilitats.
Coreografia:
Oguri, Andrés Corchero
Intèrprets:
Oguri, Andrés Corchero
Ajudantia de direcció:
Diego Anido, Núria Gregori (regidoria)
Vestuari:
Caterina Pérez
Vídeo:
Jordi Arqué
Producció:
Grec 2013 Festival de Barcelona, Oguri i Andrés Corchero, Fund. Mies van der Rohe (col·laboració), L’animal a l’esquena (col·laboració), l’Estruch de Sabadell (col·laboració)
Sinopsi:

L’origen de My Neighbor Sky cal buscar-lo a la Barcelona del 2011, quan Andrés Corchero i Oguri es van retrobar, vint-i-cinc anys després d’haver-se conegut com a integrants de Mai-Juku, la companyia que dirigia l’actor i ballarí Min Tanaka, un dels grans noms de la dansa contemporània japonesa. Els carrers del barri de Gràcia van ser testimoni del retrobament, un quart de segle més tard, entre dos artistes que obtenen del cos i el moviment de l’altre la seva font d’inspiració.

My Neighbor Sky es va estrenar a Los Angeles el 2012, es va veure al festival Temporada Alta i va passar pel Pavelló Mies van der Rohe de Montjuïc, com a part de la programació del Grec 2013. Considerat un projecte “en continuïtat”, varia en cada ocasió segons l’espai on es representa. Aquest cop serà el pati Nord de la Fundació Joan Miró de Barcelona, presidit per l’escultura Lluna, sol i una estrella, on sonarà la música en directe de Nuno Rebelo. Amb la ciutat als seus peus, tot i ballar i evolucionar de manera independent sobre l’escenari, tots dos ballaran plegats compartint, també en aquesta ocasió, un mateix cel.

Crítica: My neighbor sky

11/07/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Jordi Bordes

 Andrés Corchero i Oguri aconsegueixen captar i projectar la placidesa del pavelló Mies van der Rohe en la seva coreografia. El seu ball no és vigorós, altiu, efectista. Com les pedres arrodonides de les lleres del riu (i que també són dins de la piscina del Mies), els dos ballarins han anat eliminant les arestes agressives amb l'experiència. El temps i l'espai els ha estovat, deformat, facilitat d'uns moviments lents com la brisa i sincopats com la sorpresa del xisclar d'una gavina. El públic queda magnetitzat. Tant el que ha pogut entrar dins de l'espai (i que s'asseu en coixins, cadires i els bancs originals) com el que ha quedat fora, i s'ho mira palplantat. Són 40 minuts que sembla que el temps s'aturi.

L'obra té un final conciliador amb uns ballarins que naveguen dins l'aigua, són part de la matèria, conviuen amb el joc. La música, amable i rítmica posa el punt i final. Després de llargues estones d'una dansa lenta, hipnòtica, arriba un moment amable, feliç. Tothom ho celebra.