És molt probable que més d’una vegada, mentre contempleu amb ànim potser embadalit les obres que s’exposen al més prestigiós museu o a la més trencadora galeria d’art, us hagueu fixat en l’ensopida cara d’avorriment que posa aquell vigilant segut a la cadira que sembla immune al vostre entusiasme. Un vigilant, posem pel cas, com el que ens espera tot just entrar a l’inclassificable espai amb aparença de sala d’exhibició artística sense cap mena d’obra per a exhibir en el qual Miet Warlop situa el seu fascinantment surrealista espectacle. Aquest espai se’ns presenta a l’inici tan impol·lutament blanc com acostumen a fer-ho totes les galeries d’art des que la modernitat va decretar que aquest havia de ser el color oficial de qualsevol espai on es mostra art. Però tanta blancor durarà ben poc. Ben aviat quedarà sacsejada per sessions d’”action-painting” dignes del més agosarat Jackson Pollock perpetrades per pantalons amb vida pròpia i amb ganes de pixar-se a les parets , i per estranys visitants que llueixen immenses perruques amb aspecte de mopes que tenen més ganes d’embrutar el terra que de netejar-lo.
I a tot això, que fa el nostre desconcertat vigilant amb seriosos problemes de sobreprès sedentari ? Doncs posar-se a inflar globus canins, i a circular per aquest escenari cada cop més empantanegat en un cotxe miniatura que podria semblar també fora de lloc si no fos perquè aquí tot està fora de lloc...o més aviat, tot ens recorda l’univers absurd que en realitat es mou sempre darrera l’aparença de les coses que semblen estar al seu lloc. La creadora belga ( i cal no oblidar que Bèlgica és també la terra de René Magritte i Paul Delvaux, dos pictòrics creadors de mons onírics tan inquietants com ho acaba sent el de la mateixa Warlop) suggereix que les seves peces escèniques venen a ser una mena de llenços en blanc sobre els quals la brotxa llença humor silenciós; un humor silenciós en tot cas relatiu, si tenim en compte l’espectacular cor vocal de maniquins que forma també part d’una proposta en la qual no hi manquen tampoc ni femenines gropes de cavall calçades en tacons, ni inflables ( els globus juguen tota l’estona un paper rellevant dins el deliri general) taurons amenaçadors que si no vigilen, poden acabar fulminats per una pluja de dards. I no és estrany que, donades les connotacions artístiques de l’espai on ens trobem, algú hagi vist en aquest tauró no pas un homenatge a Spielberg, sinó una irònica picada d’ullet als taurons momificats en formol de Damien Hirst que tant enrenou van provocar al seu moment.
Però que ningú s’enganyi: la proposta de Warlop, sigui el que sigui ( això està per veure) no és ( o si també ho és latentment , no ho és en absolut en exclusiva) una mena de broma juganera sobre l’art contemporani. De fet, un dels grans encerts de l’espectacle és que al llarg dels seus poc més de 45 minuts estupendament rendibilitzats, no hi caben les interpretacions tranquil·litzadores sobre el que estem veient. Del que es tracta es de deixar-te portar pel que veus , per aquest torrent ple d’essers incatalogables i situacions inexplicables que circulen com ho ha de fer el veritable surrealisme; sense entendre el circuit que realitzen, i sense esperar que et portin a un destí concret. L’itinerari, en qualsevol cas, en va tan ple d’humor subterrani , com d’una també més o menys subterrània crueltat també indefinible. Un humor i una crueltat que es presenten amb prou exuberant imaginació com per fer que aquest sigui la mena d’espectacle sense barreres cronològiques que el Lliure vol potenciar enguany a la seva programació. A l’estil d’aquell altre molt premiat The Story of the Story que Jetse Batelaan acaba de presentar al mateix Lliure, també aquesta és una proposta adreçada a qualsevol edat. Però diria que en el cas de Warlop la connexió resulta molt més brillant , i la desmesura es presenta molt més creativament mesurada.
