Com molt bé va saber dir James Bond al seu moment, “mai no diguis mai més”. I és que quan els drames clamen al cel i les tragèdies sacsegen els pobles i alteren la vida d’una comunitat , tot són lamentacions , promeses polítiques, i compromisos socials que es comprometen ,amb una seriositat que sembla inalterable, a evitar com sigui la reproducció de quelcom semblant a l’infern que s’acaba de viure. Però quan van caient els mesos i els anys del calendari, i es van succeint el drames que li roben la primera pàgina informativa al drama que semblava destinat a marcar una època, i quan fins als més compromesos líders polítics del color que sigui , els hi surten al pas compromisos més informativament urgents i/o sucosos, el “mai més” canvia com si res d’objectiu, i s’adapta a les noves circumstàncies, oblidant-se una mica ( o una mica massa ) dels objectius abans tan irrenunciables.
Esclar que sempre hi ha persones o (posem pel cas) grups teatrals, disposats a seguir emprenyant , i a seguir preguntant-se i preguntant-li a la societat i a qui la representa, què se n’ha fet d’aquell compromís. Què se n’ha fet, d’aquella afirmació tan rotunda que, seguin-li les passes al corb que protagonitza un magistral poema d’Edgard Allan Poe, proclamava que mai, però mai més de la vida, tornaria a passar una cosa semblant. Esclar també que, si ens fixem en el poema, el “Nevermore” del sinistre ocellot, no és pas un crit assimilable a aquell “Nunca máis” que es feien seu els voluntaris dedicats a intentar extreure de la costa gallega els detritus letals que havia deixat anar el petroler Prestigi. Ben al contrari: al poema, el que fa el corb és recordar-li al seu desesperat protagonista en estat de dol permanent que mai més podrà tornar a gaudir de tot allò que s’ha perdut. En aquest sentit, el “Nunca máis” passat a “Nevermore”, transpira un pessimisme ben diferent a allò que volien transmetre els voluntaris de fa dues dècades. I de ben segur que als integrants de la companyia Grupo Chévere, que porta tres dècades dedicant-se a fer un teatre amb irrenunciable compromís polític i social, i que adopta sovint les fórmules del teatre verbatim amb les quals s’ha construït aquesta proposta, no se’ls hi ha passat per alt l’aparent contradicció.
El cas és que, per allò dels aniversaris, la troupe Chévere es trobava treballant en un espectacle destinat a recordar els vint anys que han passat des de l’enfonsament del Prestige, sense que hagin canviat moltes de les circumstàncies, controls de qualitat naviliera i controls de seguretat , que van donar origen al desastre. I llavors, va esclatar aquesta altra tragèdia planetària que ha fet de tots nosaltres individus perpètuament emmascarats, per tal d’intentar defugir l’invisible xapapot d’un virus que no fa altra cosa que anar canviant de camisa des de fa ja dos anys. I li va cridar molt l’atenció la desesperada petició que van llançar en forma de comunicat un grapat d’hospitals gallecs, en els moments més descontroladament letals de la pandèmia: si us plau –reclamava el comunicat-, qualsevol persona que hagui exercit com a voluntària quan es va produir l’abocament de fueloil , i que conservi encara els estris i vestits protectors anticontaminants que va fer servir llavors, que els busqui al fons d’armari, perquè ara poden tornar a ser molt útils!
És aquí, on la gent de Chévere va trobat el fil invisible que connectava dues dramàtiques circumstàncies aparentment del tot independents. Però en els món globals, aquests miratges d’independència ben aviat demostren no ser altra cosa que això: purs miratges ,darrera dels qual s’hi poden detectar ( i són factibles de ser denunciats, quan es tracta de formacions tan combatives com aquesta) uns vincles sospitosament significatius.
Partint d’aquesta tesi, d’aquesta commemoració del desastre que mai no s’hauria d’haver commemorat, perquè s’hauria d’haver sabut com evitar-lo, Grupo Chévere construeix un notable espectacle, no exempt però dels seus desnivells creatius. Uns desnivells que, pel que fa als reculls verbatim, són de vegades detectables en altres propostes nascudes sota el mateix signe. I és que , de vegades, dona la sensació en alguns d’aquests espectacles que la connexió amb les persones entrevistades i/o l’empatia que han despertat en els entrevistadors, no permet marcar suficient distància envers l’interès real que alguns d’aquests personatges ofereixen un cop transformats en personatges escènics. Sovint, allò que devia semblar molt estimulant o revelador o commovedor o divertit o especialment carregat de valor humà, mentre es realitzaven les entrevistes, adopta a l’escenari un caire menys estimulant, i cau en reiteracions prescindibles. Quelcom que , a un altre nivell, també pot incidir una mica en el format que li dona la companyia a la segona part del seu muntatge, seguint fil per randa els missatges emesos o rebuts pel Prestige i al voltant del Prestige abans de l’enfonsament del vaixell. Però aquestes limitacions, queden notablement compensades pel potent embolcall escènic que Grupo Chévere sap donar-li al conjunt. Un embolcall que demostra com, més enllà del compromís social, existeix també aquí un compromís artístic ple de solvència, capaç de convertir un grapat de paraigües en una estupenda metàfora de la marea negra, aixecar murs visuals carregats de simbolisme, i omplir l’escenari amb les restes del naufragi i amb la brossa que ha originat per la seva banda el mateix material de protecció anticontaminant. I per damunt de tot, està el memorable treball de sonorització realitzat per la companyia, i que per moments, et fa pensar que aquesta és alhora una excel·lent mostra encoberta de ràdio teatre. I és que fent servir els trucs analògics del ràdio teatre, o de la sonorització cinematogràfica prèvia a l’imperi digital, Grupo Chévere , ens ofereix una desfilada de sons marítims i sons associats al desastre ecològic , i es permet també el luxe de redimensionar les prestacions del teatre verbatin, fent coincidir a escena les paraules dels testimonis invisibles , la presència dels intèrprets que els representen, i la veu dels que estan realitzant funcions de doblatge en directe. I per moments, la complexitat de l’escenificació, supera i ve a enriquir encara més allò que ens diu la vesant verbatim del text.
