Aquest 2022 farà 20 anys del despropòsit del Prestige i la companyia gallega Chévere n'ha volgut fer una peça documental amb pessics de poesia i sorpresa. I, alhora, una comèdia que tant fa riure com genera un enuig per l'habilitat dels polítics a desentendre's del vaixell quan era segur que anava al fons del mar. El muntatge, com el Prestige, va balancejant per aquests ports, aparentment antagònics. El resultat és una distreta denúncia amable (per al públic) i sagnant per al funcionariat, política i capitalisme en general. S'usa la clau del verbatim (recollir testimonis procurant reproduir pauses i to de la rèplica) i el joc de reproduir els sons en directe amb material d'estar per casa, conegut com a tècnica Foley: (per exemple per fer veure el vol d'un helicòpter n'hi ha prou en atonyinar dos globus i uns bongos davant d'uns micros).
El treball de dramatúrgia és vacil·lant. Si arrenca amb una part poètica, quasi instal·lativa, fent quadres que simbolitzen el drama ecològic dels petroliers que naufraguen enmig dels oceans; evoca la labor de neteja dels voluntaris un cop havien batallat amb el quitrà enganxant-se en roques i sorral de la platja; estenen matalassos per poder donar descans als herois anònims que van cantar el mediàtic Nunca máis. Alguns d'aquests testimonis serveixen per posar ànima i expressar el record dels que hi van participar. Des de l'estrangera que s'ha quedat a viure a la caravana fins al mestre que va coordinar una acció amb tots els escolars, que va ser tapat pels mitjans de comunicació gallecs i estatals. Però que els ciutadans van celebrar com un acte de dignitat i denúncia. Ell li treu importància; fa com si no recordés quina data es va realitzar l'acció. Aquest verbatim posa testimonis voluntaris i veïns però ignora algunes veus que puguin defensar l'actitud (equivocada). És un reportatge de part, a diferència d'altres com Gentry, Mos maiorum o No m'oblideu mai en què s'aborda un tema des dels 360 graus. I en què el púbic es pot sentir interpel·lat, qüestionat pels seus comportaments fora del teatre. No és el cas d'aquest treball de Chévere que es limita a tirar quitrà sobre una irresponsabilitat evident política, econòmica i social.
El darrer quadre és de traca i mocador. Recull la crònica a partir de les declaracions gravades (les caixes negres) dels practicants i capità del barco, les discussions sobre les asseguradores i la incapacitat política d'assumir responsabilitats i evitar que el mal fos major. És una simfonia de sons que relata el moviment agònic del Prestige, primer cap al Nord i després cap al Sud. Aquell "sí però no" tant gallec, que diu el tòpic i que la realitat sembla entossudir-se en certificar. La seva impunitat agafa un to de farsa que, quasi, redimeix els protagonistes. Perquè, per sobre de la dura i vergonyant realitat, se sobreposa una forma de divertit quadre còmic. A Ruz-Bárcenas la impunitat del polític creient que no li passaria res per manipular decisions amb corrupteles era alhora vergonyant i generava una incredulitat que portava al somriure sorprès. Ara, reproduir la crònica en clau de farsa allibera de responsabilitats als protagonistes del Prestige: són caricatures no càrrecs polítics i professionals que han d'assumir una patata calenta. I sacrificar la seva carrera, si és necessari.
N.E.V.E.R.M.O.R.E és una coproducció del Centro Dramático Nacional amb la companyia. I és gràcies al recent acord d'intercanvi entre el CDN i el Teatre Lliure que aquesta proposta arriba a Barcelona. Cal celebrar-la. I alhora estranyar-se com és possible que hagi trigat tant un grup solvent de notable trajectòria (Premio Nacional de Teatro 2014) a trobar una plaça referent pon actuar a Barcelona. Fins ara, es veu que havia actuat algun cop a l'Ateneu Popular 9Barris. La dificultat de les companyies catalanes de fora de Barcelona (i de la capital mateix) a accedir als teatres referents és exagerada; la de conèixer què passa a allunyades latituds de l'estat espanyol (amb qui compartim cultura, més enllà dels estirabots polítics grandiloqüents), encara pitjor.
Després del comportament vergonyant dels polítics de la comunitat (Galícia és un graner del Partit Popular) i del govern central (procurant allunyar el cataclisme de les costes i, conseqüentment, fent créixer el delicte ecològic perquè era més difícil de contenir-lo), el PP va seguir guanyant les eleccions municipals. Sembla que les pagues per a indemnitzar els havien fet callar les boques. Dues dècades més tard, el cinturó dels pobles de la Costa da Morte, però, han fugit dels governs del PP. La marea gallega és lenta i quasi silenciosa com el chapapote, però acaba esquitxant les costes. El capità del Prestige va ser el cap de turc aparent; en realitat, el major damnificat ha estat el fons marí. Fins que no assumim tots la part de responsabilitat (en un joc de lògica capitalista) i que N.E.V.E.R.M.O.R.E hi hagués pogut incidir, els petroliers seguiran navegant sense doble casc. El petroli (o els minerals estranys dels telèfons mòbils) seguiran sepultant comunitats en favor del privilegi. I això la trilogia d'Azkona/ Toloza (Extraños mares arden, Tierras del Sud, Teatro Amazonas) ho deixa també ben evident jugant a un espai en transformació i acumulant dades i ironia (através del seu Capitalisme per a dummies).
