Inspirada en la noció de l’ordre i el desordre, aquesta companyia de dansa barcelonina amb una trajectòria internacional destacada centra la mirada en el funcionament dels sistemes de l’ésser orgànic, considerat com un microcosmos.
Entre el joc i el control, entre l’harmonia i el caos. Entre aquests extrems se situa la nova coreografia de Guy Nader i Maria Campos, que porta al llenguatge del moviment la complexitat de la natura, concebuda com la unió de molts organismes diversos. De la mateixa manera que les partícules es mouen amb extrema precisió, però de manera aleatòria i impredictible, aquesta proposta és el resultat físic d’una recerca que encarna el grup de nou ballarins que veurem en escena. Es reorganitzen i es reinventen constantment, sempre cercant l’equilibri i la màxima perfecció. No és, potser, una mostra de resiliència davant aquest caos que és el destí últim de tots els sistemes físics? Elements materials i sonors donaran consistència a l’organisme col·lectiu que, en escena, balla al so d’una música composta per Coti K. i que, amb patrons rítmics repetitius, ofereix una sensació de caos organitzat. Una mena d’oda a la vida i al seu fràgil entorn.
És la nova coreografia de GN|MC, companyia amb base a Barcelona fruit de la col·laboració, des de l’any 2006, entre Guy Nader i Maria Campos. Els seus treballs s’han vist en festivals i escenaris de tot el món, i han creat coreografies per a grans companyies de dansa europees i també d’Àsia. Premi Ciutat de Barcelona 2019 en la categoria de dansa i premi Der Faust a Alemanya l’any 2017, la companyia està integrada per la barcelonina Maria Campos, ballarina i coreògrafa formada a Àustria i als Països Baixos que ha treballat amb companyies com Meekers, Protein Dance, Sol Picó i Àngels Margarit / Cia. Mudances, entre d’altres, i pel coreògraf i ballarí libanès Guy Nader, graduat a l’Institut Nacional de Belles Arts de la Universitat Libanesa, a Beirut.
Després de la trilogia sobre l’espai, el temps i l’infinit, Guy Nader i Maria Campos no han pogut abandonar la tònica i aquest cop s’endinsen en els conceptes de caos i harmonia, l’ordre de la natura, que tan aviat és bella com entròpica. El cas és que aquests conceptes encaixen molt bé amb el llenguatge coreogràfic i escènic de la companyia, centrat en la fisicalitat del cos; per tant, en les condicions físiques i materials d’un cos espaciotemporalment concret i sotmès a les lleis de l’univers. Això permet veure al descobert l’artesania del moviment, que lluny de qualsevol artificialitat tecnològica, es mostra en la mecànica del seu engranatge, perfecta i fràgil a la vegada.
L’element central de Natural Order of Things, estrenada a la sala MAC del Mercat de les Flors, és la gravetat: una filera de cossos (els nou intèrprets) que necessàriament hauran de deixar-se caure, sortir de l’eix, i recuperar l’equilibri, per tornar a deixar anar el pes, recuperar el centre, i així pendular durant tota la peça. Aquest pèndol, aquest ordre és el que estructura el ritme de la coreografia, però també el que manté la coherència entre concepte i moviment en tot moment. Soc del parer que, en la creació escènica i l’art en general, el concepte no ha de ser una mera excusa per a elaborar un discurs, sinó que pot ser un bon punt de partida des del que plantejar la investigació de moviment i la posada en escena, però que el més interessant és quan aquest concepte es fa tangible i es materialitza en escena. Aquest és el propòsit de les darreres peces de Maria Campos i Guy Nader.
Cal destacar el virtuosisme dels intèrprets (Alfonso Aguilar, Joana Couto, Pierre Lison, Jovana Zelenovic, Francesco Grilli, Olatz Larunbe, Mimi Wascher i entre ells Maria Campos i Guy Nader), que no només mantenen el ritme de la peça com una màquina de rellotgeria, sinó que demostren gran habilitat per l’acrobàcia i els portés en grup, marca de la casa. Val a dir, però, que la multiplicitat d’acrobàcies acaba esdevenint supèrflua enfront del minimalisme i abstracció de la idea del pèndol com a eix vertebrador de l’evolució de la peça i l’estètica mateixa (m’agradaria destacar el disseny escènic dels mateixos directors, i el disseny d’il·luminació de Conchita Pons). Tanmateix, avui en dia s’agraeixen propostes en què res és casual, sinó que cada pas i cada detall, qualsevol indici d’ordre i desordre està mesurat i pensat en relació amb el tot del grup, l’espai i l’espectacle.
