Després de la trilogia sobre l’espai, el temps i l’infinit, Guy Nader i Maria Campos no han pogut abandonar la tònica i aquest cop s’endinsen en els conceptes de caos i harmonia, l’ordre de la natura, que tan aviat és bella com entròpica. El cas és que aquests conceptes encaixen molt bé amb el llenguatge coreogràfic i escènic de la companyia, centrat en la fisicalitat del cos; per tant, en les condicions físiques i materials d’un cos espaciotemporalment concret i sotmès a les lleis de l’univers. Això permet veure al descobert l’artesania del moviment, que lluny de qualsevol artificialitat tecnològica, es mostra en la mecànica del seu engranatge, perfecta i fràgil a la vegada.
L’element central de Natural Order of Things, estrenada a la sala MAC del Mercat de les Flors, és la gravetat: una filera de cossos (els nou intèrprets) que necessàriament hauran de deixar-se caure, sortir de l’eix, i recuperar l’equilibri, per tornar a deixar anar el pes, recuperar el centre, i així pendular durant tota la peça. Aquest pèndol, aquest ordre és el que estructura el ritme de la coreografia, però també el que manté la coherència entre concepte i moviment en tot moment. Soc del parer que, en la creació escènica i l’art en general, el concepte no ha de ser una mera excusa per a elaborar un discurs, sinó que pot ser un bon punt de partida des del que plantejar la investigació de moviment i la posada en escena, però que el més interessant és quan aquest concepte es fa tangible i es materialitza en escena. Aquest és el propòsit de les darreres peces de Maria Campos i Guy Nader.
Cal destacar el virtuosisme dels intèrprets (Alfonso Aguilar, Joana Couto, Pierre Lison, Jovana Zelenovic, Francesco Grilli, Olatz Larunbe, Mimi Wascher i entre ells Maria Campos i Guy Nader), que no només mantenen el ritme de la peça com una màquina de rellotgeria, sinó que demostren gran habilitat per l’acrobàcia i els portés en grup, marca de la casa. Val a dir, però, que la multiplicitat d’acrobàcies acaba esdevenint supèrflua enfront del minimalisme i abstracció de la idea del pèndol com a eix vertebrador de l’evolució de la peça i l’estètica mateixa (m’agradaria destacar el disseny escènic dels mateixos directors, i el disseny d’il·luminació de Conchita Pons). Tanmateix, avui en dia s’agraeixen propostes en què res és casual, sinó que cada pas i cada detall, qualsevol indici d’ordre i desordre està mesurat i pensat en relació amb el tot del grup, l’espai i l’espectacle.
