El Corralito CCA es dedica a donar suport a creadores emergents de Terrassa des de l’any 2015. La voluntat: oferir un espai a joves artistes que encara no saben (o escullen no saber) cap a on van. Treballant des de l’autogestió i l’economia circular, el Corralito vol ser una casella de sortida, o una d’aquelles que permeten avançar més que allò que el dau indica.
La col·laboració amb el TNT es va iniciar el 2020, i acompanya anualment entre dos i tres processos creatius que seran mostrats en el marc del festival. La selecció té tres criteris: u, que siguin peces de creadores amb poca trajectòria —tornant a la idea del dau. Dos, que siguin projectes a les beceroles, que treguin profit de la residència d’estiu a El Corralito. I tres, que siguin projectes sensibles a les urgències temàtiques o metodològiques que d’una manera o altra uneixen les propostes de cada edició del TNT.
Aquest any, hi ha hagut dos projectes seleccionats. En primer lloc, la companyia laSADCUM presenta NAVAJA, una peça coreogràfica que es pregunta per la relació de les generacions més joves amb el sexe. La digitalització dels cossos, l’esclat de la pornografia o la difusió d’imatges hipersexualitzades són parts indestriables d’haver crescut amb internet. El que més fascina a en Guillem Jiménez, director de la companyia, són les fílies i estètiques nascudes en aquest entorn, en concret l’efebofília, ple de mormonxs, alumnes, fills, xandalls, becarixes i mòbils. Tracta aquestes sexualitats a partir del ballet i el musical per retratar les fantasies d’una generació marcada pel metall i la repetició compulsiva de models virtuals. NAVAJA com un ballet-musical de twinks i lolites assassins folklòrics per exposar les sexualitats porno z.
LaSADCUM té l'entusiasme de les primeres produccionsl Com ja els passava a Aclucalls, la companyia multiplica l’acció fins a col·lapsar l’escenari, partint d’un univers amplíssim, que va de La Caputxeta d’Into the woods (llàstima que no triessin la versió cantada de Dagoll Dagom, en català) a una persecució sanguinària que neix del visionat de Carmendel director Carlos Saura. Aquest projecte, Navaja, que està en procés de construcció (amb assaigs al CCCB aquesta setmana) mostra un treball de dansa preciós, amb una força i contenció envejables però que, els és imprescindible ordenar i saber jerarquitzar.
Cal decidir què es vol explicar i qui ha de tenir el focus de l’escena. Jan Lauwers (Isabella's room) obria en les seves obres una explosió d’accions obertes, en paral·lel, que el públic podia triar. Però sempre, tots els camins anaven a un horitzó. Ja és això: tot el maximalisme que es vulgui però que es pugui enquadrar en un horitzó, en una atmosfera identificable. La peça anirà creixent en properes presentyacions fins a l'estrena final, que procurarem seguir. De moment, es pot celebrar el treball de moviment, que va de l'expressionisme més tràgic a la ingenuïtat d'una nina d porcellana (la caputxeta vermella) que tant estira les cames a mig pam de terra com fa pampallugues amb les pestanyes. Però que contrasta notrablement amb la resta en el darrer quadre, a hores d'ara.
