Com es ven sabut , si ara intentéssim arribar al Pol Sud (cosa que cap avió pot fer, donades les gèlides temperatures actuals) per veure una posta del sol, no ens trobaríem altra cosa que la ininterrompuda foscor de sis mesos que no s’acabarà fins el proper setembre. Però ahir la nit ( us escric poques hores després que el Grec visqués una sensacional nit inaugural en companyia de la NDT 1), gairebé es va produir el miracle climatològic ; gairebé es va poder contemplar una bonica posta de sol des d’un bloc de gel despenjat d’algun glaciar situat al punt més baix de l’Hemisferi Sud. I és que una companyia de dansa tan excepcional com aquesta que ara dirigeix Emily Molnar, es pot permetre el luxe de començar la vetllada desmantellant l’horitzó tal i com ja anuncia Marina Mascarell al títol de la seva coreografia “How to cope with a sunset when the horizon has been dismantled”. I de convidar-nos desprès a entrar a l’habitació plena de sons metàl·lics i moviments mecànics amb tocs de teatre musical i “rave” continguda que ens proposa la Sharon Eyal de “Bedroom Folk”. I d’acabar la nit arribant al metafòric Pol Sud ple de gom a gom de taules d’acer en el qual William Forsythe ens demostrarà que la coreografia de “One Flat Thing, reproduced” creada fa vint-i-dos anys, continua resultant tan hipnòtica com els hi devia semblar als seus primers espectadors, i continua portant els ballarins a un punt límit no exempt de perillosos riscos físics.
Parlant de riscos físics; aquests van arribar a tenir conseqüències ben letals pels primers exploradors del Pol Sud. i ara, potser us esteu preguntant encarà què dimonis deuen tenir a veure aquest punt geogràfic al qual no paro de fer referència, amb la vintena de taules que omplen l’escenari del Grec ; un escenari, per cert, prodigiosament il·luminat en tot moment per Leticia Skrycky, Thierry Dreyfus i el mateix William Forsythe; la llum i la forma de jugar amb ella, amb la seva absència i amb el seu cromatisme , constitueixen un altre dels elements enlluernadors presents en cada etapa d’aquest tríptic coreogràfic. Doncs, bé: aquestes taules mòbils, constitueixen una evocació dels blocs de les plaques de gel que es formen quan es fractura un iceberg, provocant un soroll rotund evocat alhora per les primeres notes de la no menys magnètica partitura de Thom Willems, un compositor el treball del qual ha estat sovint vinculat a la trajectòria de Forshyte. Aquest gegant coreogràfic va crear la peça tot inspirant-se en la gesta realitzada per l’explorador britànic Robert Falcon Scott, que el 17 de gener de 1912 va arribar juntament amb quatre companys més d’aventura al Pol Sud , amb l’esperança de convertir la seva expedició en la primera capaç d’haver assolit l’objectiu. Scott va descobrir llavors que Roald Amundsen se li havia avançat: en deixava constància la bandera plantada pel noruec, aquesta “One Flat” que oneja alhora al títol de la coreografia. I el camí de tornada, va acabar amb la vida de tot el grup: si l’èpica i tràgica aventura d’aquests cinc expedicionaris que van passar a engrossir immediatament les files dels herois nacionals britànics us ha despertat interès , no us perdeu el documental “The Great White Silence” , que ofereix imatges impactants enregistrades durant l’expedició, brillantment restaurades pel British Film Institut.
Però deixem les glacials temperatures de l’Antàrtida, per tornar a la càlida però suau temperatura de les dues nits d’estiu al llarg de les quals, el Grec haurà acollit una coreografia que, en qualsevol cas, Forshyte va voler buidar per complert de cap mena de fil narratiu. Allò de Scott i els seus , és senzillament el marc referencial creatiu pel qual s’hauran de moure catorze cossos que lliscaran pels insegurs passadissos que formen les taules o botaran damunt d’elles , sota una claror que no canvia mai de tonalitat, com no ho fa pas tampoc la foscor real que ara ens trobaríem a la nit antàrtica. I ben mirat, les blanques formes geomètriques de les quals se’n serveix Mascarell, i que passen de semblar sòlides estructures de ben feixuga mobilitat a revelar-se com a lleugers elements escenogràfics ben fàcils de transportar qual el grup s’ho proposa , també en podrien tenir alguna cosa de blocs de gel a la deriva, tot i que el sol que es pon al final de la coreografia, acabaria ràpid amb la seva solidesa. Abans, he esmentat el grup. I el grup, està ben present a cadascuna d’aquestes tres peces , que permeten gaudir constantment de la perfecció exhibida a títol individual pels seus sensacionals integrants, però que alhora situen sempre en tot moment la dansa col·lectiva com a epicentre de la proposta. Mascarell inicia la seva peça de forma wagneriana, evocant l’obertura de “L’or del Rin”, potser per tal d’ evocar alhora aquell món camí de la disgregació cap el qual es dirigeixen tant els deus com els herois al llarg de la Tetralogia. Però la finalitza seguin el ritme tres per quatre d’un vals de Sibelius que convida a la contemplació conjunta d’aquesta posta: l’èpica inquietant de la genial obertura de Wagner, ha quedat substituïda per la reconfortant color taronja vermellós de l’astre que ens abandona per unes hores amb la seguretat que tornarà.
Més fosc sembla, l’ambient pel qual es mouen els dotze intèrprets de la magistral “Bedroom Folk” signada per Sharon Eyal. Aquesta dotzena de ballarins se’ns presenten, no ja evidenciant que formen part d’un grup , sinó fent veritable pinya ; mostrant-se com si fossin sofisticades figures integrades potser en un número de teatre musical o d’espectacle de cabaret que, quan la pinya s’obra , pot acabar donant lloc a una línia de ball amb ressons d’aquella a la qual retria homenatge el Michaell Bennett d’ “A Chorus Line”. Això, mentre als ballarins se’ls hi escapa de tant en tant un gest trencat d’aquells que distingien l’estil de Bob Fosse, quan preferia remarcar la força de la immobilitat de la figura, per damunt del moviment constant . Aquest cop és Ori Lichstick, qui s’encarrega mitjançant la percussió i les referències tecno de crear una atmosfera que , com els cossos dels ballarins, resulta alhora sensual i amenaçadora. Aquests cossos, mostren certa tendència a una uniformitat que potser es vista com a protectora davant alguna mena d’indefinida amenaça exterior , i que alhora permet deixar anar de tant en tant el gest convuls i espasmòdic que sembla voler reafirmar la seva voluntat alliberadora. I aquests cossos, aconsegueixen transmetre una tangible vulnerabilitat , mentre no deixen tampoc en cap moment d’emmascarar les seves possibles fragilitats amb un moviment mecànic però mai deshumanitzat. En qualsevol cas, alguna cosa els porta a tornar a tancar-se en ells mateixos i en la seva estructura grupal, quan les ombres resultin inquietants, i els aires de festa “fashion” quedin impregnats d’un indefinit neguit. El que és segur, és que amb cossos com aquests i coreografies com aquestes, realment pots acabar veient com el sol es pon al Pol Sud.
