Sílvia Navarro situa la història que prova de discernir la realitat sobre Robert Capa dins d'una mena de caixa negra. L'operació és ben senzilla. Poseu un paper fotogràfic dins d'una caixa quadrada de 12 centímetres tancada hermèticament. Feu un petit forat amb una agulla al centre de la cara oposada on hi ha el paper fotogràfic que captarà la imatge. Deixeu-la en un espai quiet i doneu-li temps perquè la llum plasmi el retrat del davant. Així mateix, l'autora ha provat d'impactar màgicament la vida de Gerta Pohorylle (Gerda Taro) a la Flyhard. Deixant que una conversa dels fantasmes d'ella (Laura Riera) i d'Endre Ernö Friedman (Roger Vidal) expliquin pedagògicament la peripècia cronològica. En aquesta caixa negra particular, la memòria es difumina amb l'aire, les paraules queden velades al ser dites, com l'art efímer de l'actuació en directe. I només les maletes d'exiliats, que topen amb la fotografia, com a fórmula per sobreviure a París creant un personatge fictici misteriós recullen uns records tangibles, les càmeres, els positius revelats.
La vida de Gerda Taro és de pel·lícula. I té material per convertir-lo en teatre. Però, a diferència del cinema, que l'espectacularitat de les imatges poden soportar un biòpic, al teatre cal construir la trama a partir d'algun conflicte, que es construeixi cada nit a ulls de l'espectador. El diàleg entre els dos autors que signaven com a "Robert Capa" a la Guerra Civil Espanyola (motiu pel qual es guanyarien la fama mundial) permet ensenyar les tensions d'una parella amb contínues topades de relació. Si en l'actitud del fotògraf Friedman hi ha un món ben pla, en què el joc i la beguda són les escapatòries del dolor per l'exili, s'intueix major profundtat en el paper de Gerta. Als actors (i al muntatge), els hi hagués anat millor més profunditat en la trama, en què no només es detectessin les discussions entre ells dos si no també quines contradiccions carregava cada un d'ells. Un cop haver-los fet empàtics (que s'aconsegueix des de bon començament) seria el moment d'intuir algun passatge en què el públic s'hi pogués identificar i en què es veiés major complexitat del personatge.
Per una decisió artística, les fotos que sovint parlen durant l'obra no apareixen al quadre. Sí que hi emergeixen evocacions poètiques. Si teniu temps, aprofiteu la sortida del teatre per tornar a mirar les fotos de les que han parlat. Són els vestigis reals que demostren la seva existència, que sembla ben bé una ficció. A Paquito forever un mini documental en el moment just anterior a la salutació feia evident, i sense necessitat que ningú badés pel vestíbul, que aquell Paco Alonso va viure, efectivament, al barri de Gràcia. L'enquadrament que en resulta de Negatius es massa clar, li aniria bé haver treballat les ombres en el revelat a paper a l'ampliadora.
