Una
vegada o altre ens hem enfrontat amb el muntatge d'un moble de la
coneguda i relativament barata companyia sueca. Ho recordeu, oi? Puc
veure des d'aquí la vostra cara en llegir les instruccions: en Xavi
Estrada la retrata a la perfecció en el seu espectacle. El fil
argumental de l'obra és simple: d'una cosa tan habitual, en fa un
genèric d'experiència. I així, el públic aplegat i preparat per
divertir-se mentre ell intenta la proesa, demostra com pot arribar a
ser de magnífica la connexió quan realitat i ficció s'entrecreuen.
No és aquesta l'essència de l'art escènic?
El
cas és que durant quasi una hora el despropòsit al voltant de les
fustes, els caragols, les eines i l'estructura del moble és
extraordinàriament efectiu i emmirallador. Com ens agrada de veure
les més absurdes situacions, especialment quan sabem que són el
reflex de la nostra pròpia incapacitat! L'humor és la millor
medicina per a l'excés de transcendència amb el qual bastim massa
coses: un canvi de residència, la nova vida en parella o
senzillament un trasllat de feina.
Però
que ningú s'enganyi! Aquest espectacle és d'un riure assegurat i
del bo, però gens innocent. Prova d'això és el fragment final de "Manhattan" (1979)
que projecten en un instant de la peça, en
el qual Woody Allen tombat en el seu sofà amb una gravadora fa una
llista de coses per les quals la vida paga la pena. Entre el seu
catàleg: Groucho Marx, Marlon Brando, algunes pel·lícules sueques,
també Bergman i una selecció musical que va des del segon
moviment de la Simfonia Júpiter de Mozart,
K. 551,
fins a
Louis Amstrong i Frank Sinatra. No heu tingut mai la sensació
d'estar fent el que no tocava en el moment menys oportú quan podríeu
estar gaudint de tantes coses com aquestes?
Així
és el mon de #Nidea de Xavi Estrada: una ocurrència fantàstica de
ballarí que, mentre la va armant amb les peces d'aquell moble, canta "(Out
here) on my own"
del musical Fama
-us
sonarà segur la versió de Nikka Costa, de petita, amb la qual ens
van castigar durant mesos-. Es mou amb la flexibilitat pròpia de
l'escultor d'un cos bregat de gest sincer i transparent. Balla amb
delicada estranyesa les escasses vegades en les quals ho fa, però
amb admirable expressivitat. I ens convida, amb la discreció pròpia
dels astuts quan fa servir el doble sentit i el somriure per
estratègia, a qüestionar-nos el sentit de moltes de les coses
quotidianes amb les quals malbaratem el nostre temps.
Brillant!
