No made Land «Les vanités» és una instal·lació viva i monocromàtica feta íntegrament amb cartró. Una composició d'objectes que funcionen com a símbols i conformen una representació al·legòrica de la fragilitat de la vida humana. Aquesta és una proposta que ens connecta amb la pintura del segle XVII i amb el tòpic pictòric de les vanitats.
No made Land «Les vanités» és un quadre que es va composant en directe, de forma ordenada, meticulosa i amb algunes pinzellades d'humor. Un desplegament de vanitats contemporànies que ens farà reflexionar sobre la pròpia existència i sobre el caràcter efímer i il·lusori de la vida.
Jean Michel Caillebotte és escultor, escenògraf, artista, dissenyador gràfic i un apassionat de la poesia del moviment. Les seves inquietuds artístiques l'han portat a explorar els camps més variats. Ha treballat amb titellaires, urbanistes o arquitectes. Ha exposat obres monumentals al Musée Des Champs Libres (Rennes) i a La Villette (Paris). El 2016 va col·laborar amb l'artista belga Hans Op de Beek en la realització de The Garden of Whispers. També ha treballat en la creació de gegants per Jean-Luc Courcoult, director de la Compagnie Royal de Luxe, i ha col·laborat amb Le Phun, la companyia de Tolosa que el va impulsar cap al món de les arts vives.
Dalt de l'escenari del Principal, una mena de sarcòfag amaga una figura que dorm i els seus estris com si fos un enterrament egipci, quan s'aixequi la pesada pedra apareixeran els utensilis (amb un punt de nostàlgia) amb els que sobreviu. Amfitrions d'aquesta descoberta, una parella d'augusts (pallassos excèntrics) que es desviuen per ensenyar tot el que han col·leccionat, com si fos un tresor del quotidià (reelaborat amb cartró, una meravella) i una mena de Carablanca, més analític, dalt d'una cadira d'àrbitre de tennis. Juguen amb objectes comuns, com aquell Cosas que se olvidan fácilmente. I amb un preciosme artístic com la Biblioteca de cuerdas y nudos. L'estructura és de ferro i el travesser de ferro que el protegeix (agafat a una de les baranes) grinyola. És un divertit contrast que dona un ert aire teatral a la instal·lació plàstica (feta tota amb cartró).
Tot és reciclable. La cuina de càmping escalfa l’aigua i la cafetera raja amb punteria fins a la tassa. Un joc escenogràfic que atrapa en un voyeurisme divertit i intranscendent. El cartró és silenci i ofrena; el ferro de la cadira de l’orador és ferro fred i soroll. El contrast va de l'humor ingenu dels que ensenyen els elements a la calidesa del record en veure cada un dels objectes i la placidesa de la figura que dorm, sobre d'un paler i protegit per unes mantes.
