Fa dues setmanes que va començar a caminar un nou espai escènic, La Gleva, al barri de sant Gervasi, una iniciativa d'Albert de la Torre, periodista i productor audiovisual, que havia estat crític teatral i impulsor de la revista Escena. És un local que combina un plató de gravació amb activitats culturals preferentment de tipus dramàtic, i que alhora dóna cabuda a una petita llibreria i bar. Una fórmula multiusos que cerca una merescuda consolidació. Aquesta setmana ha presentat un espectacle ben singular: No more Shakespeare. Es tracta d'una mena de conferència desmitificadora, impartida pel professor, escenògraf i director teatral Ramon Simó i el també professor i músic Joan Alavedra Subiranas. El primer va desgranant la misteriosa personalitat de Shakespeare, un actor al qual se li atribueixen una tretena d'obres mestres de la dramatúrgia universal, i rere el qual hom ha suposat que s'hi amagava algun autor de pes, noble, filòsof o lletrat d'elevada instrucció i nivell expressiu. O no. Que s'escudava en el nom d'altri per esbatussar la societat anglesa de l'època amb tota llibertat i sense restriccions ni autocensures. O no. Capaç d'escriure i de dur a escena unes quantes peces d'indiscutible vàlua poètica i dramàtica, amb èxit i empremta. O no. Davant la universal 'Shakespearlatria' o adoració desmesurada del bard anglès, davant el reconeixement planetari com a cànon dramàtic occidental, l'espectacle tampoc no s'està d'aportar testimonis del contrari amb veus dissonants que van des de Voltaire a Bernard Shaw passant per lord Byron, entre d'altres, que tenen judicis molt severs sobre la producció shakespeareana. De fet es pot dir que Shakespeare representa tant el
saludable exercici de la llibertat i el desig de posar l'home al centre de
l'univers, com que mai no va qüestionar l'statu quo de l'època elisabeteana, sempre submís als Tudor. Les anades i vingudes a l'entorn del dramaturg saxó transiten tots els registres amb una franca hilaritat. L'humorisme de la xerrada és escandit de manera irònica i solvent per les intervencions musicals de l'acordió d'Alavedra i les seves breus però desballestadores puntualitzacions a peu de pàgina, vull dir de teclat. En resum, una xerrada adobada en el riure intel·ligent, amb una bona dosi de fuetades còmiques que venen a concloure que ja n'hi ha prou de remuntar una i altra volta els textos de Shakespeare, com si no hi hagués res més! Algú deia, a Anglaterra, que caldria prohibir durant 50 anys llegir i muntar Shakespeare per permetre l'emergència d'una nova generació de dramaturgs actuals. Se non è vero è ben trovato! Si tenen oportunitat, no es perdin el xàfec de bon humor que escampa aquesta lliçó magistral shakespeariana. L'entreteniment i l'aprenentatge estan assegurats!
