Nom

informació obra



Autor:
Conchita Pons, Lydia Azzopardi, Aina Alegre
Coreografia:
Cesc Gelabert
Vestuari:
Lydia Azzopardi
Composició musical:
Borja Ramos
Il·luminació:
Conchita Pons
Intèrprets:
Maria Andrés, Samuel Delvaux, Robert Gómez, Junyi Sun, Cesc Gelabert
Direcció:
Aina Alegre
Sinopsi:

Les coses semblen existir per si mateixes; després són anomenades. Abans de les paraules percebem la llum, el so, la matèria, el cos. Però aquestes experiències només adquireixen un lloc en la nostra memòria i un significat quan els assignem un nom dins del volàtil món de la nostra pròpia percepció.

Aquest és el punt de partida de Nom, una creació sorgida de la col·laboració entre el coreògraf Cesc Gelabert, el compositor Borja Ramos, la dissenyadora de llums Conchita Pons i la dissenyadora de vestuari, Lydia Azzopardi. Un projecte construït sobre un diàleg irracional i sensorial, confrontant les ones de la llum i el so, la matèria dels cossos i les textures del vestuari. Com diu la companyia, una meditació i una road movie des dels sentits cap als sentits.

La companyia Gelabert Azzopardi va iniciar el seu recorregut el 1985 amb Desfigurat. Les seves coreografies posen èmfasi en l’autenticitat del moviment i de la interpretació, amb l’objectiu de portar dansa de qualitat a un públic ampli i divers.


Crítica: Nom

10/03/2019

Contrastos i minimalismes opacs

per Jordi Bordes

Cesc Gelabert no enganya quan diu que han volgut fer una prova, que s'han atrevit a elaborar una peça des de la taula, reflexionant-hi des del primer moment amb el compositor musical (Borja Ramos), la il·luminadora ( Conchita Pons) i la responsable de vestuari (Lydia Azzopardi) junt amb ell. Nom, un títol tant suggerent com indeterminat, s'ha completat amb una coreografia elaborada a partir de patrons determinats en només una setmana. Es volia respirar frescor. Altres cops, el coreògraf havia provat aquest laboratori per revolucionar la seva creativitat amb més èxit (com ara, una mena de taller a l'Espai Lliure amb els mateixos espectadors,.que no seien pas a les butaques). Gelabert necessita provar-se i si va tenir un suggerent resultat l'Escrit en l'aire (a partir de la literatura de Valére Novarina) o  la fusió mística a Ki (Teatre Lliure, 2010) amb el butoh, o la revolució de les sardanes per a la inauguració del Grec (Una muntanya al teu voltant, 2011), ara es queda en un joc de contrastos que no ressona al pati de butaques.

El coreògraf i ballarí sap connectar molt bé amb el moviment i també amb el discurs. Però en aquesta ocasió tot queda massa desdibuixat. La seva voluntat de trobar-se amb els altres, fa que s'oblidi del públic en la majoria dels casos. I la peça queda en uns passatges opacs, de forma per la forma, sense interpel·lar a l'espectador. Estranyament, en aquesta aventura de risc no hi ha emoció i sí desorientació dels ballarins en no sentir-se comodes en moltes de les escenes. Tot i així, evidentment hi ha moments preciosos. Des de la mateixa entrada, amb un personatge hieràtic, que s'enfronta al públic, misteriós i colorista. També saben trobar molt de suc del vestuari que han rapinyat del fons del TNC (la coreografia està pensada per a ser representada només aquestes nou funcions): els vermells són els millors moments, amb un vestuari amb molt de volum i encartronat. que es mou com si fos un objecte, i depara un moviment inquietant. 

Segurament, l'expermient hagués estat més beneficios pel públic si s'haguessin desvetllat algunes claus del codi. És cert que els joves, habitualment es mouen en cercle, del fons al prosceni sortint per l'esquerra i Gelabert, en canvi, trenca l'ordre saltant en direcció contrària. També es pot veure la necessitat de connectar els desplaçaments, i els canvis de moviment (sovint per contrast): des dels verticals als horitzontals, des del que projecta línies infinites (tant habitual en el coreògraf) amb les evolucions per terra en bucle, de contacte, quasi rodolant l'un sobre l'altre. La llum no sembla reaccionar al desenvolupament dels ballarins (com correspondria) , sovint, quedaven a les fosques en la sessió de dissabte. I el so, amb un experiment envolvent si primer transporta a l'interior del mar, com un remolí, acaba sent  reiterativa, amb poca correlació amb els ballarins. Ja se sap que la millor improvisació és aquella que està assajada.