Nom

informació obra



Autor:
Conchita Pons, Lydia Azzopardi, Aina Alegre
Coreografia:
Cesc Gelabert
Vestuari:
Lydia Azzopardi
Composició musical:
Borja Ramos
Il·luminació:
Conchita Pons
Intèrprets:
Maria Andrés, Samuel Delvaux, Robert Gómez, Junyi Sun, Cesc Gelabert
Direcció:
Aina Alegre
Sinopsi:

Les coses semblen existir per si mateixes; després són anomenades. Abans de les paraules percebem la llum, el so, la matèria, el cos. Però aquestes experiències només adquireixen un lloc en la nostra memòria i un significat quan els assignem un nom dins del volàtil món de la nostra pròpia percepció.

Aquest és el punt de partida de Nom, una creació sorgida de la col·laboració entre el coreògraf Cesc Gelabert, el compositor Borja Ramos, la dissenyadora de llums Conchita Pons i la dissenyadora de vestuari, Lydia Azzopardi. Un projecte construït sobre un diàleg irracional i sensorial, confrontant les ones de la llum i el so, la matèria dels cossos i les textures del vestuari. Com diu la companyia, una meditació i una road movie des dels sentits cap als sentits.

La companyia Gelabert Azzopardi va iniciar el seu recorregut el 1985 amb Desfigurat. Les seves coreografies posen èmfasi en l’autenticitat del moviment i de la interpretació, amb l’objectiu de portar dansa de qualitat a un públic ampli i divers.


Crítica: Nom

06/03/2019

L'art d'improvisar

per Montse Otzet

Una de les virtuts que tenen les arts escèniques és que són manifestacions artístiques vives, fet que propicia que cada funció, malgrat estar subjecte a una partitura, coreografia o un text,  sigui diferent depenen de l’estat anímic i emocional que hi aportin els intèrprets. Per aquest motiu, un concert cap dia sona igual; com tampoc una coreografia és interpretada de forma idèntica a la del dia anterior o posterior, o un text comunica el seu contingut amb igual intensitat de qui el recita.  Si qualsevol manifestació d’aquest art en viu es presenta en un format d’improvisació, és llavors quan si suma llibertat i es fa més evident que cada funció és única i irrepetible.

En la seva maduresa, Cesc Gelabert s’ha deixat seduir un cop més per l’art de la improvisació. Experiència que ja va viure l’any 1984 al Teatre Regina amb Una setmana d’improvisacions en la qual participaren artistes de diferents àmbits com Carles Santos i Perico Pastor; proposta que va repetir, sis anys més tard, en un format diferent i sota el títol de Un mes a la recerca d’una obra, al Teatre Lliure de Barcelona.

A la nova proposta Gelabert ha tingut necessitat d’establir poques estructures coreogràfiques per així abandonar-se a la llibertat d’improvisar. Alhora que es rendeix al desig de compartir la creació amb uns col·laboradors habituals de la companyia Gelabert Azzopardi com són Borja Ramos, Conchita Pons i  Lydia Azzopardi. Plegats s’han embrancat en aixecar un muntatge que desprèn adrenalina, tant pel fet d’haver disposat només de nou dies per assajar-lo, com per la vitalitat que transmet.

A Nom, interpretat pel mateix Gelabert i quatre ballarins més,sembla que no s’hi defineix res alhora que transmet la percepció de què alguna cosa està passant.  És com un joc d’intercanvi d’energies, d’espais individuals i de com saber buscar la complicitat de la persona que està a l’altra banda de l’escenari.  Un joc que permet moments còmics com el de fer extravagants ganyotes, o imatges hipnòtiques com és, per citar-ne una, la que inicia l’espectacle quan un solemne personatge creua l’escenari i baixa al pati de butaques abillat amb un original vestuari, d’aires orientals, que fa quasi mal als ulls de tan bonic i colorit que és.  Lydia Azzopardi, junt amb Paulette Sant Martin, han sabut treure molt partit del fons d’armari que els ha proporcionat el TNC. La seva imaginació a l’hora de combinar formes, textures i colors proporcionen moments àlgids i brillants a un muntatge, a un procés creatiu d’improvisació que cada dia regalarà noves sensacions.

Sensacions i matisos que ens embolcallen i que ens endinsen com a part d’una proposta engrescadora on la finalitat és més percebre que no pas comprendre. En aquest apartat molt hi tenen a dir Borja Ramos i Conchita Pons a través d’uns sons, llums i foscors que generen ambients estimulants i  altament suggerents.

Samuel Delvaux, Rober Gómez i Junyi Sun disposen d’un físic i d’uns moviments diferents que encaixen i dinamitzen aquest puzle orgànic, mentre que Maria Andrés resulta una molt bona alternativa de gènere. Enmig del grup apareix i desapareix Cesc Gelabert amb el seu habitual gest sobri i elegant, com contrapunt del joc de la improvisació.