Normalmente o viceversa

Familiar

informació obra


Sinopsi:

Diuen que als objectes no cal imposar-los una història, sinó deixar que ens expliquin la seva. I és que la memòria dels objectes és més àmplia que la memòria humana. Ells són testimonis d'emocions, situacions i actes de persones que, tocant-los un dia, o molts, els van omplint de records.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Normalmente o viceversa

29/05/2021

Dolça historieta d'objectes, poesia de la quotidaneïtat

per Jordi Bordes

Intrigant. No aixequen els ulls del llibre de vell. Ni se'ls passa pel cap alternar-ho amb cap pantalla. Fragmentar la breu narració per a fer-lo més atractiu al món disruptiu d'avui. Només una beguda els distreu l'acció fins que apareix una mena d'insecte que voleia per la llum i els desestebilitza la lectura. I comença el divertit joc per a capturar-la, sense perdre passada de la lectura.

De sobte, el focus entrar al món minimalista de la taula de cafè on un personatge estrafolari patina sobre una pluja de sucre blanc, com si fos neu. I que s'exalta quan la bombeta fa pampallugues, novament. Els intèrprets segueixen llegint, com despreocupats, però l'atenció es trasllada a l'aparició del segon personatge i de la relació que es produeix, amorosa, còmplice. La lluita per la llum estable passa a ser compartida. En aquest joc mínim el públic veu més enllà del cul de got, com descobrint un rostre i unes actituds d'aquests persnatges de baixes espatlles, objectes que prenen ànima. El treball que fa el duet és preciós, destil·lat provant d'explicar el màxim a través del minim. deixant, com a Fragile 2.0, que l'espectador pugui traslladar històries entre els dos personatges i entre els dos lectors. Desaprofiten la relació en aquests dos plans (els actors i es objectes que respiren) que probablement, els podria desplegar tota una nova dramatúrgia, (com a La mano en què un carnisser qe perdia una extremitat amb la trinxadora d'embotits li implantaven la mà d'un assassí que, pel seu ADN de violent, provava d'ofegar el nou hoste).

Els dos intèrprets, amb un vestuari que evoca a dècades passades són com dos déus que ignoren el dolor i la tragèdia del món terrenal. Riu-te'n de l'Olimp.