Nosotros no nos mataremos con pistolas

informació obra


Direcció:
Víctor Sánchez Rodríguez
Intèrprets:
Ramon Méndez de Hevia, Laura Romero, Lara Salvador, Bruno Tamarit, Silvia Valero
Escenografia:
Jénnnifer Pérez
Il·luminació:
Ximo Rojo
Ajudantia de direcció:
Teresa Juan
Vestuari:
Berta Cortina, Almudena González
Composició musical:
Jorge Pérez, Tortel
So:
Víctor Sánchez Rodríguez
Vídeo:
Miguel Ángel Amores
Caracterització:
Amparo Sánchez
Dramatúrgia:
Marta Bautista, Zilda Mª Torres
Sinopsi:

16 de juliol, dia de la Verge del Carme. Una reunió de vells amics en un poble amb mar. Feia temps que no es veien tot i que no saben per què van deixar-se de veure. El poble sencer es prepara per festejar però no és la única efemèride del dia. Hi ha una altra, però ningú no vol recordar-la.

Hi ha un dinar que acaba en una altra cosa. Molts records, alguns enverinats. Al carrer, una processó. Una amiga plora quan escolta la música i no sap dir per què.

El dia avança i alguns tenen l’esperança que la reunió pugui arreglar les seves vides. La nit caurà intentant recuperar tot el temps perdut. Cap a on es dirigeix la generació dels que van néixer als 80?

Espectacle guanyador dels Premios Max a millor autoria revelació, 2016

Crítica: Nosotros no nos mataremos con pistolas

07/10/2018

Comèdia del desencís

per Iolanda G. Madariaga

El flamant Premi Max a l’Autoría Revelación és un merescut reconeixement a un espectacle de temàtica gens còmode molt ben resolt. Nosotros no nos mataremos con pistolas (2013) és un retrat generacional dur i sincer d’uns joves a les portes d’una maduresa sense massa perspectives de futur. L’autor i director Víctor Sánchez Rodríguez ens presenta un grup de joves nascuts a la dècada dels 80 del segle passat. Cinc amics es retroben al seu poble mariner en un calorós 16 de juliol, diada de la processó de la Verge del Carme. La situació és típica i de llarga tradició dramatúrgica: reunió d’amics amb personatge absent. Una situació tòpica que Sánchez Rodríguez aconsegueix salvar a força de gastar una sinceritat ferotge que recorda la dramatúrgia dels britànics in-yer-face. Uns textos amb un llenguatge molt explícit, amb una marcada insistència  en el sexe i a les addiccions de tota mena, exposats amb un cru realisme. L’autor transita pel drama amb tints de tragèdia però aquest trànsit està solcat per moments de marcada comicitat. Això últim i la predilecció per l’ambient rural on perviu la tradició i la moral catòlica, l’apropa a l’obra de Martin McDonagh (La calavera de Connemara, 1997, La reina de la bellesa de Lennane, 1998), tot i que l’autor es declara deutor de l’obra de Mark Ravenhill (Unes polaroids explícites, 1999, Pool (no water), 2006). Sánchez Rodríguez ha sabut trobar el to just en la interpretació de l’elenc que ell mateix dirigeix. És gràcies a la força interpretativa que es defuig el tòpic i se’ns mostren uns personatges punyentment humans. Els personatges es van despullant a batzegades fins a mostrar la seva ànima nua, feble i tremolosa. Hom acaba comprenent que el desencís, les pràctiques addictives i la depressió son els símptomes més rellevants d’allò que el filòsof de moda Byung-Chul Han qualifica i descriu com La societat del cansament.

Trivial