La
complicitat és una sort de miracle, només a l'abast d'uns pocs i en
condicions molt específiques. El somriure permanent de Roser López
Espinosa mentre executa amb els seus companys aquesta peça n'és
l'indicatiu indiscutible: coses de tres. Qualsevol no sent (sana)
enveja veient els jocs a què s'entrega amb Diego Sinniger de Salas i
Inés Massoni. “Novembre” és la constatació com els cossos
entrellaçats pels vector que dibuixa el moviment entre ells
comuniquen encara més fortament que moltes i voluntarioses paraules.
L'antítesi d'un món construït a través del simbolisme, perquè és
el propi gest coreogràfic l'acte de llenguatge i significació. No
cal gaire més que una dansa pausada, fluïda, arrabassada de
tendresa i lluminositat per entendre com és de vaporosa i
d'insensata; contra la qual l'argument i la raó queden sempre en
evidència.
En
un parell de setmanes hem tingut l'oportunitat de veure dues versions
d'aquesta creació: en format “site-specific” a La Pedrera, dins
de l'exquisit cicle #DansaAra; i en la sala gran del Mercat del
Flors, en l'imprescindible Festival Sâlmon. De fet quasi són dues
composicions diferents. En l'entorn d'aquell edifici singular
s'accentua el valor de la intimitat; mentre que en el del teatre
queda remarcat el de l'aïllament circumstancial que viuen els tres
personatges de “Novembre”. En tots dos casos Diego, Roser i Inés
demostren una qualitat dancística més que destacable, una
potencialitat que no queda pas esgotada en l'hora de durada de
l'espectacle perquè apunta capacitats tècniques encara molt més
altes. Inés Massoni per la gravetat, sinceritat i exactitud de la
seva execució; Diego Sinniger de Salas per l'acurada composició del
seu rol en l'entrellat de la peça; i Roser López Espinosa per la
precisió i determinada perfecció del seu moviment.
Únicament
una objecció, de calat però, a “Novembre”. Les coses de tres no
deuen ser tampoc tan fàcils i s'apunten algunes coses en l'obra: la
gelosia, la incomprensió, la complexa compenetració entre tots
ells. Aquí és on hi ha un optimisme vital excessiu que no afavoreix
gens al conjunt. Fins i tot resulta ensucrat. És com si s'hagués
volgut un final determinadament exitós. Quan el gran triomf de la
peça no és pas cap a on van els personatges sinó el sol fet de
viure (i dansar) en algun moment aquella envejada complicitat.
