Novembre

Dansa

informació obra


Autoria:
Diego Sinniger de Salas, Roser López Espinosa
Intèrprets:
Diego Sinniger de Salas, Roser López Espinosa, Inès Massoni
Composició musical:
Ilia Mayer
Il·luminació:
Katinka Marac, Laura Alcalá
Ajudantia de direcció:
Raquel Klein
Vestuari:
Lluna Albert
Producció:
Sâlmon festival
Estrena:
Sâlmon festival 2015
Sinopsi:

"Novembre" és un terreny de joc on tres ballarins cerquen construir un paisatge en comú abans que arribi el mal temps. "Novembre" ens parla del grup i de la col·laboració, de l’espai propi i de l’espai compartit, del sentit de pertinença i de la imaginació. De l’animal en el cos. De la suma de forces i del joc d’estar junts. Una proposta de fisicitat forta i delicada per a un paisatge compartit.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Novembre

17/03/2020

El joc imprescindible

per Jordi Bordes

Roser López Espinosa sap transformar la seva dansa carregada de fisicitat (pes, contrapès, esforç) en aire (salt, joc, núvols). Novembre n’és un bon exemple que, més endavant reblarà amb Trama. Podem parlar de la peça estrenada del 2015 com a embrió de la que ha estrenat el 2019. Però és cert que ja s’intuia en bona part dels seus treballs anteriors.

La coreògrafa (filla artística d’Àngels Margarit de qui ha rebut el patrimoni de seguir mantenir viu el solo Corol·la) no sempre arriba a sr aèria. Per exemple, a la darrera dició de Fira Tàrrega vam veure un treball que vinculava la seva dansa física amb les arts marcials que es quwdava massa enganxat al tatami (Hand to hand).

Novembre il·lustra el joc, les relacions jeràrquiques que es creen entre els diferents membres. La coreògrafa assegura que ha investigat els rols en els jocs als parcs públics de la canalla i ha volgut introduir-ho en la seva coreografia. Artista que s'ha prodigat al Centre i Nord d’Europa com a ballarina i coreògrafa, ha volgut situar-ho en un lloc més aviat fred, inhòspits, com el Novembre, enmig d’un clima boirós. Pretenia il·lustrar que el joc també és possible i fèrtil. Però, en realitat, a l’escena, acaba sent un joc dramatúrgic vistòs però que no projecta aquesta teòrica incomoditat. Tot i així, és un recurs visual com aquell tant celebrat de les projeccions dels ocells a Lowland, en què els ballarins semblaven sumar-se a la bandada.