Tenia moltes ganes de veure Oasis de la impunidad, de la companyia xilena Teatro La Re-Sentida, dirigida per Marco Layera, i que es va poder veure de dijous a diumenge al Teatre Lliure de Gràcia (a diferència de la Marina Otero que només es va fer un dia). Seguint amb el teatre provocador i compromès, Oasis de la impunidad té com a rerefons l’estallido social que es va produir a Santiago de Xile l’octubre del 2019 (fins al març de 2020 que va arribar la pandèmia) i la violència “legitimada” i violació extrema dels drets humans per part de l’estat que va desencadenar.
Com a millennial europea i especialment aprensiva, he de dir que cada cop que em trobo amb violència explícita i real a l’escenari (o en pantalla), pateixo i ho trobo innecessari, sobretot en un espectacle de dansa (o dansa-teatre); però també he de dir que quan me’n torno a casa i torno a pensar en la globalitat de l’obra, ho veig d’una altra manera. La peça tracta directa i explícitament la naturalesa de la violència en totes les seves variants (física, psicològica, estructural, cultural, social, etc.), plantejant escenes i situacions en què es mostren diferents direccionalitats de la violació de la integritat física i moral de la persona –al vulnerable, a un mateix, mútuament, de l’estat al poble, del col·lectiu a l’individu, entre col·lectius, etc. A partir d’una posada en escena (Sebastián Escalona i Cristian Reyes) abstracta però molt suggerent i d’una dramatúrgia del tot eloqüent sense pràcticament text (Elisa Leroy i Martín Valdés-Stauber), es planteja d’una forma simple la contraposició entre la humanitat de la víctima i la deshumanització del qui exerceix la violència, que tant pot ser l’ordre públic, com la policia o la burocràcia encarnada per uns éssers hominoides sense ànima –dels que em va encantar el vestuari (Daniel Bagnara). A través del moviment, l’acció o el gest, algunes escenes eren més explícites que altres, però totes incòmodes i angoixants sobretot perquè queden impunes, i malgrat assumir que aquesta és la intenció de companyia i director (afectats per la realitat política del seu país), sempre queda el dubte de si fer sentir culpable al públic per la seva passivitat com a espectador és revolucionari. El que vaig trobar més potent van ser els elements estètics, sobretot la il·luminació (Karl Heinz Sateler), que juntament amb vestuari, dramatúrgia i coreografia ja generaven imatges i ambients carregats de discurs per si sols.
