Oasis de la impunidad

Teatre | Dansa

informació obra


Companyia:
La Re-sentida
Direcció:
Marco Layera
Sinopsi:

Després de l’èxit internacional de Paisajes para no colorear, la companyia xilena Teatro La Re-Sentida presenta un espectacle de dansa en l’aportació del Teatre Lliure al festival Dansa metropolitana 2023.

Vuit cossos es mouen per l’escenari en sacsejades misterioses. Marxen, s’entrenen i celebren, però no queda clar si els seus moviments parlen del patiment o de l’alegria, de l’orgull o de la por. Junts formen un cos de seguretat, un organisme mecànic i convuls format per cossos estrictament disciplinats. Educats per perpetrar la violència contra si mateixos i contra els altres, el que s’inscriu en els seus cossos impregna tots els nivells del seu ser i viure. Mantenir l’ordre! és l’imperatiu. En un espai museístic abstracte, es reuneixen forces de seguretat, les seves víctimes i figures fantàstiques en un ritual de confessió, expiació i denúncia.

L'ORIGEN

Inspirat en l’estallido social, la revolta social que va recórrer els carrers de Santiago de Xile el 18 d’octubre de 2019 i que va omplir la Plaza Dignidad, Marco Layera i la seva companyia Teatro La Re-sentida emprenen una reflexió coreogràfica sobre la naturalesa de la violència que, a Xile, ha tancat la policia i els ciutadans en una dialèctica permanent. Aquest examen de les motivacions sistèmiques i individuals de la violència se centra, en particular, en el cantó de qui l’exerceix. Què connecta la convicció individual i la disciplina forçada? Qui mou els fils entre bambolines? Com es pot desencadenar l’agressió de les víctimes? I: qui pot retre comptes a l’oasi d’impunitat? Sis actors, dos ballarins i una escultura viva s’embarquen a la recerca de respostes.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Oasis de la impunidad

12/03/2023

La companyia xilena Teatro de la Re-sentida al Dansa Metropolitana

per Júlia Vernet Gaudes

Tenia moltes ganes de veure Oasis de la impunidad, de la companyia xilena Teatro La Re-Sentida, dirigida per Marco Layera, i que es va poder veure de dijous a diumenge al Teatre Lliure de Gràcia (a diferència de la Marina Otero que només es va fer un dia). Seguint amb el teatre provocador i compromès, Oasis de la impunidad té com a rerefons l’estallido social que es va produir a Santiago de Xile l’octubre del 2019 (fins al març de 2020 que va arribar la pandèmia) i la violència “legitimada” i violació extrema dels drets humans per part de l’estat que va desencadenar.

Com a millennial europea i especialment aprensiva, he de dir que cada cop que em trobo amb violència explícita i real a l’escenari (o en pantalla), pateixo i ho trobo innecessari, sobretot en un espectacle de dansa (o dansa-teatre); però també he de dir que quan me’n torno a casa i torno a pensar en la globalitat de l’obra, ho veig d’una altra manera. La peça tracta directa i explícitament la naturalesa de la violència en totes les seves variants (física, psicològica, estructural, cultural, social, etc.), plantejant escenes i situacions en què es mostren diferents direccionalitats de la violació de la integritat física i moral de la persona –al vulnerable, a un mateix, mútuament, de l’estat al poble, del col·lectiu a l’individu, entre col·lectius, etc. A partir d’una posada en escena (Sebastián Escalona i Cristian Reyes) abstracta però molt suggerent i d’una dramatúrgia del tot eloqüent sense pràcticament text (Elisa Leroy i Martín Valdés-Stauber), es planteja d’una forma simple la contraposició entre la humanitat de la víctima i la deshumanització del qui exerceix la violència, que tant pot ser l’ordre públic, com la policia o la burocràcia encarnada per uns éssers hominoides sense ànima –dels que em va encantar el vestuari (Daniel Bagnara). A través del moviment, l’acció o el gest, algunes escenes eren més explícites que altres, però totes incòmodes i angoixants sobretot perquè queden impunes, i malgrat assumir que aquesta és la intenció de companyia i director (afectats per la realitat política del seu país), sempre queda el dubte de si fer sentir culpable al públic per la seva passivitat com a espectador és revolucionari. El que vaig trobar més potent van ser els elements estètics, sobretot la il·luminació (Karl Heinz Sateler), que juntament amb vestuari, dramatúrgia i coreografia ja generaven imatges i ambients carregats de discurs per si sols.