Tenint en compte que el terme “obsolescència” s'atribueix a la substitució d'un producte per un altre considerat superior o a la substitució d'un producte simplement perquè s'ha fet antic o perquè té un mal funcionament o, malgrat que funcioni i vagi bé, perquè ha passat de moda per estètica o per les aplicacions, fa una mica de mala consciència posar-se a parlar del mateix terme aplicat... al col·lectiu de la dona i, concretament, al col·lectiu de la dona de la ratlla dels cinquanta, una frontera que no només ha preocupat la dramaturga Anna Maria Ricart Codina (Barcelona, 1968), autora del text d'«Obsolescència programada», sinó que coincideix en un mateix espai de temps i generació amb la tesi novel·lada de «Benvolguda» de l'escriptora Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966).
I encara fa més mala consciència parlar-ne si, fent cas del que adverteix l'autora Anna Maria Ricart Codina, la seva protagonista, per l'edat que no amaga, considera que, com si fons una màquina de rentar, ja no admet “reparació” superats els tres anys de garantia perquè, com a dona, està sotmesa inevitablement a l'“obsolescència planificada” pel sistema de l'actual societat de consum.
Cal tenir força geni i molta figura i també una certa bona dosi de gràcia —característiques que Anna Maria Ricart Codina compleix amb escreix per la seva extensa trajectòria com a dramaturga— per posar en escena una qüestió tan delicada i polèmica com aquesta sense que li ploguin carretades de tuits acusant-la de misògina, antifeminista o fins i tot masclista.
Esclar que ella sempre es pot defensar al·legant que tot el que passa a l'escenari de la seva obra és una metàfora i que en realitat del que vol parlar l'obra és del trist i reciclaire destí que tenen les màquines de rentar, entre altres electrodomèstics de línia blanca i de ràpida caducitat.
Anna Maria Ricart Codina se salva amb salut davant de possibles reaccions alternant una part de somnis d'infància, una part de realisme de maduresa, una part d'ironia i una mica d'humor. Les màquines de rentar hi són. N'hi ha tres. Però són també una mena d'instal·lació d'aquelles que encanten alguns artistes del Macba amb un rètol que hi digués, com deia René Magritte, per cert de visita aquesta dies a CaixaForum: «Ceci n'est pas une pipe» (Això no és una pipa). Doncs, digueu tots amb mi: «Ceci n'est pas une màchine à laver».
L'actriu Victòria Pagès és la protagonista de l'obra i la que s'emporta el centrifugat a l'aigua. Una dona que frega els cinquanta i que decideix desposseir-se de tots els seus béns, casa inclosa, quedant-se només amb el que porta al damunt, un cistell de vímet, un ventall per als fogots i una gandula de platja i irrompre en una botiga d'electrodomèstics de línia blanca que ocupa un espai urbà on ella havia nascut per estar-s'hi, com a mínim, nou mesos aparcada, que és el que dura un part normal. Tornar als orígens per tornar a començar.
L'acompanyen en aquesta posada en escena l'actriu Gemma Martínez, que fa de dependenta de la botiga, i l'actor Albert Triola, un personatge que apareix i desapareix i que va i ve d'una altra botiga veïna dedicada a les reparacions, un manetes, vaja, però incapaç de trobar ni el moment ni la peça per reparar la cisterna del vàter avariada.
I així, entre fogots i fogots i cops de ventall, la història es va confegint sense un discurs ni convencional ni lineal sinó a partir de suggeriments, insinuacions, malentesos, imposicions, capritxos i rèpliques que en alguns casos s'acosten al gènere de l'absurd beckettià —ara que Samuel Beckett ha tornat a la cartellera— i que en una ambientació escenogràfica de blanc immaculat i un finestral en cercle fosc que dóna molt de joc com a espai dels somnis, només evoluciona amb el progressiu i lent pansiment gairebé imperceptible de les fulles d'una Monstera Deliciosa comprada a la floristeria del costat i el creixement progressiu i més perceptible de l'embaràs anunciat de la dependenta de la botiga.
Tot programat. Autèntica «obsolescència natural», pel que fa a la Monstera Deliciosa i autèntic recanvi planificat i també natural pel que fa a l'embaràs de la dependenta. Una mena d'aproximació a les proclames ecologistes que d'un temps ençà planten cara a l'“obsolescència programada” amb mesures alternatives per fer més útil i més llarga la vida dels productes de la societat de consum: reparant, rellogant, intercanviant, recomprant i revenent a les xarxes de segona mà amb la intenció de rebaixar l'elevat gruix de residus. ¿Cal interpretar, a partir d'aquesta obra d'Anna Maria Ricart, que el reciclatge ecologista de la dona de la franja dels cinquanta anys també és possible...? S'admeten tuits reaccionaris a discreció, talment com si fossin fogots de línia blanca. (...)
