Una dona de cinquanta anys entra en una botiga d’electrodomèstics. Fa un cop d’ull i marxa. Hi torna al cap d’uns minuts i pregunta a la dependenta per una rentadora. Diu que ja s’ho pensarà i marxa. Però, al cap de poc, entra una tercera vegada, aquest cop amb una gandula de platja, una planta acabada de comprar a la botiga del costat i un vano pels fogots de la menopausa. I s’hi queda. S’hi instal·la disposada a passar-hi nou mesos perquè vol tornar a començar de zero. Renéixer.
És el punt de partida d’Obsolescència programada l’obra amb la qual la periodista reconvertida en dramaturga Anna M. Ricart Codina reflexiona sobre com la nostra societat fa caducar les persones —i molt especialment de les dones— però també sobre la matèria de què som fets els humans: les il·lusions, els somnis, les fal·leres i les frustracions. Ho fa a partir d’aquesta dona que ha decidit acollir-se a una auto obsolescència (Victòria Pagès), de la dependenta de la botiga on passa l’acció (Gemma Martínez) i del botiguer del costat (Albert Triola), un ‘manetes’ amb bones intencions però poc resolutiu.
Ricart condensa aquesta reflexió en molt poc temps i en molts pocs personatges. Ho fa amb un text ben construït, que funciona molt bé escènicament i permet als intèrprets oferir personatges d’una certa profunditat però amb un fons que no va massa més enllà de l’anècdota i una poètica continguda que no acaba d’emocionar. Una peça que entreté, certament, però amb una carrega de fons que no acaba d’explotar.
Així les coses, el millor d’Obsolescència programada és que ens permet gaudir de la feina de Victòria Pagès, una actriu que, francament, hauríem de veure bastant més en escena. En aquest cas, aprofita i conjuga a la perfecció la seva indubtable bis còmica amb una tessitura dramàtica-emocional perfecta, marcant amb un primer monòleg brillant un nivell interpretatiu que ja no abandona fins al final i que, afortunadament, segueixen amb gran solvència tant Gemma Martínez com Albert Triola.
A Obsolescencia programada hi trobareu, per damunt de tot, una molt bona interpretació al servei d’un text digne emmarcat en un espai escènic artístico-figuratiu (signat per Albert Pasqual) que fa el seu fet amb eficiència, ajudat per una molt bona il·luminació (Albert Bofarull). Poc més. No us canviarà la vida —tampoc és la intenció, val a dir— però us proporcionarà una mica més d’una horeta de teatre més que correcte.
