Ho vaig intuir ( costa poc fer-ho, ho comprovareu ràpid només entrar a la sala)
la primera vegada que vaig veure aquest espai la nit de la inauguració de la
nova Sala Beckett, i ho he pogut reafirmar amb aquest espectacle: Barcelona
acaba de guanyar no solsament un equipament teatral de primera, sinó que també
acaba de guanyar un espai escènic fascinant, d’aquells que t’enxampen només
entrar-hi. La Sala de Dalt de la nova Sala Beckett, amb la seva meravellosa
capacitat per integrar el passat del que ve amb el futur que li espera, està
destinat a convertir-se en receptacle de grans vetllades teatrals. I posar-lo a
funcionar definitivament amb una proposta doblement èpica ( perquè es tracta de
l’adaptació d’un poema èpic fundacional de la nostra cultura, i perquè ajuntar
una trentena de persones vinguda de les més diferents disciplines al voltant
d’un projecte teatral, en té també molt de gesta èpica) , resulta tot un
encert. En un espai com aquest jugues amb avantatge, quan es tracta de poder
recórrer paisatges mítics en companya de deus i herois no menys mítics.
Dit això, cal afegir que , si fa cosa d’un
any, la companya Teatre Tot Terreny la va encertar de ple amb la força
intimista d’aquell “Ragazzo” interpretat des de les vísceres per un enorme
Oriol Pla ( no us el perdeu quan torni al Lliure d’aquí poques setmanes),
enguany sembla una mica més perduda al ben mig de tan èpiques dimensions. És
cert: aquí, la voluntat de donar-ho tot i crear una proposta en la qual la
paraula , la música, la dansa i l’expressió corporal comparteixin protagonisme,
resulta ben evident i ben lloable . I la capacitat per suplir amb imaginació
aquella mena d’ “efectes especials” associats al llarg trajecte de tornada a
casa d’Ulisses i a la molt variada flora i fauna ( i aquí, podeu incloure tota
mena de bruixes i monstres variats) està resolta sovint amb humils però ben atinats recursos. Els dies en què Quimet Pla va formar part del
nucli fundacional de Comediats, i va compartir escenari amb companyes mítiques
del teatre de carrer acostumades a treure-li la màxima rendibilitat creativa a
les més artesanals resolucions com ara l'Odin Teatret o Bread and Puppett queden una mica llunyans, però és evident que hi
ha coses que quan s’incorporen a l’ADN artístic, no s’esborren ja mai més: en
molts sentits, aquest “Odisseus” respira aires dels anys 70 . I això, en
èpoques de vegades massa dominades pels recursos tecnològics, no en té pas res
de dolent.
Però Quimet i la seva troupe, al ben mig de
tant entusiasme, se n’obliden una mica massa d’elements essencials a l’hora de
dur a bon port ( el port d’Itaca, en aquest cas) propostes com aquesta. Hi ho
deixen tot en mans d’una dramatúrgia feble, que de vegades sembla limitar-se a
la simple aparició d’aquells episodis descrits pel bo d’Homer que un espera
trobar-se a l’escenari, sense per contra preocupar-se massa de construir uns
caràcters escènics sòlids amb una identitat que sobrepassi la del pur clixé. I
se n’oblida també entre tant moviment escènic de tenir cura de la dicció dels
actors i de la seva projecció com a personatges. I fins i tot es lliure de tant
en tant ( ai, aquella columna grega coberta d’heure de plàstic!) a un kitch
estètic puntual que xoca amb les ambicions de la proposta. I quan vol afegir
apunts distanciadors i juganers a la història , no acaba mai de trobar la fórmula
de saber integrar-los , de la mateixa manera que el seu re-mix de “L’odissea “
no acaba mai tampoc de trobar la forma d’incorporar aquest punt de reflexió
sobre la nostra cultura mediterrània i
sobre els moviments migratoris forçats que sacsegen el Mediterrani , i que
teòricament es troba una mica a l’origen del cicle Mar de Miralls en el qual
s’integra la proposta.
Així doncs, el prometedor viatge d’Ulisses
queda una mica a mig fer ,com aquesta tela que Penélope teixeix de dia i
des teixeix de nit. Encara que s’agraeixi l’esforç col·lectiu, i es gaudeixi
tant dels bons moments imaginatius, com de l’especial física i química que
desprèn l’estupenda Sala de Dalt de la Beckett.
