Odisseus

informació obra



Direcció:
Quimet Pla
Dramatúrgia:
Pau Matas, Oriol Pla, Quimet Pla
Intèrprets:
Josh Climent, Andrea Eraso, Raül Ferré, Marc Giró, Cèlia Gòmez, Mike Gómez, Pablo Macho, Laia Manzanares, Sandra Morales, Joan Parellada, Diana Pla, Oriol Pla, Oriol Roig, Cèlia Rovira, Jordi Samper, Eloi Sanchez, Elena Simarro, Manar Taljo, Carla Tovias, Ginebra Vall
Escenografia:
Teatre Tot Terreny
Vestuari:
Teatre Tot Terreny
Ajudant de direcció:
Oriol Pla i Carla Tovias
Il·luminació:
Núria Solina
Composició musical:
Marc Giró, Cèlia Rovira
Direcció Musical:
Marc Giró, Cèlia Rovira
Músics:
Marc Giró, Pau Matas, Mike Pérez, Cèlia Rovira, Aina Vallès
Autor:
Bertolt Brecht
Traducció:
Feliu Formosa
Sinopsi:

L’Odissea d’Homer ha esdevingut un referent de la literatura universal i un dels grans mites de la cultura mediterrània. El mar esdevé l’escenari perfecte per replantejar el sentit de la memòria i l’amor, i un lloc on l’equilibri entre el deure i el desig -el seny i la rauxa- es pertorba. Una guerra que acaba, el retorn d’uns aqueus fatigats que lluiten per veure de nou la seva terra; i un rei que, rodejat de mar, posa en dubte la seva noble identitat per abraçar les despulles de la supervivència.

A Teatre Tot Terreny apareix el repte d’actualitzar l’Odissea en un espai escènic i a través d’un projecte singular, atrevit i ple de força.

Crítica: Odisseus

29/12/2016

Encara que la travessia cap a Itaca no resulti del tot satisfactòria, el viatge a través la nova Sala Beckett és gratificant

per Ramon Oliver

Ho vaig intuir ( costa poc fer-ho, ho comprovareu ràpid només entrar a la sala) la primera vegada que vaig veure aquest espai la nit de la inauguració de la nova Sala Beckett, i ho he pogut reafirmar amb aquest espectacle: Barcelona acaba de guanyar no solsament un equipament teatral de primera, sinó que també acaba de guanyar un espai escènic fascinant, d’aquells que t’enxampen només entrar-hi. La Sala de Dalt de la nova Sala Beckett, amb la seva meravellosa capacitat per integrar el passat del que ve amb el futur que li espera, està destinat a convertir-se en receptacle de grans vetllades teatrals. I posar-lo a funcionar definitivament amb una proposta doblement èpica ( perquè es tracta de l’adaptació d’un poema èpic fundacional de la nostra cultura, i perquè ajuntar una trentena de persones vinguda de les més diferents disciplines al voltant d’un projecte teatral, en té també molt de gesta èpica) , resulta tot un encert. En un espai com aquest jugues amb avantatge, quan es tracta de poder recórrer paisatges mítics en companya de deus i herois no menys mítics.

Dit això, cal afegir que , si fa cosa d’un any, la companya Teatre Tot Terreny la va encertar de ple amb la força intimista d’aquell “Ragazzo” interpretat des de les vísceres per un enorme Oriol Pla ( no us el perdeu quan torni al Lliure d’aquí poques setmanes), enguany sembla una mica més perduda al ben mig de tan èpiques dimensions. És cert: aquí, la voluntat de donar-ho tot i crear una proposta en la qual la paraula , la música, la dansa i l’expressió corporal comparteixin protagonisme, resulta ben evident i ben lloable . I la capacitat per suplir amb imaginació aquella mena d’ “efectes especials” associats al llarg trajecte de tornada a casa d’Ulisses i a la molt variada flora i fauna ( i aquí, podeu incloure tota mena de bruixes i monstres variats) està resolta  sovint amb humils però ben atinats recursos.  Els dies en què Quimet Pla va formar part del nucli fundacional de Comediats, i va compartir escenari amb companyes mítiques del teatre de carrer acostumades a treure-li la màxima rendibilitat creativa a les més artesanals resolucions com ara l'Odin Teatret o Bread and Puppett queden una mica llunyans, però és evident que hi ha coses que quan s’incorporen a l’ADN artístic, no s’esborren ja mai més: en molts sentits, aquest “Odisseus” respira aires dels anys 70 . I això, en èpoques de vegades massa dominades pels recursos tecnològics, no en té pas res de dolent.

Però Quimet i la seva troupe, al ben mig de tant entusiasme, se n’obliden una mica massa d’elements essencials a l’hora de dur a bon port ( el port d’Itaca, en aquest cas) propostes com aquesta. Hi ho deixen tot en mans d’una dramatúrgia feble, que de vegades sembla limitar-se a la simple aparició d’aquells episodis descrits pel bo d’Homer que un espera trobar-se a l’escenari, sense per contra preocupar-se massa de construir uns caràcters escènics sòlids amb una identitat que sobrepassi la del pur clixé. I se n’oblida també entre tant moviment escènic de tenir cura de la dicció dels actors i de la seva projecció com a personatges. I fins i tot es lliure de tant en tant ( ai, aquella columna grega coberta d’heure de plàstic!) a un kitch estètic puntual que xoca amb les ambicions de la proposta. I quan vol afegir apunts distanciadors i juganers a la història , no acaba mai de trobar la fórmula de saber integrar-los , de la mateixa manera que el seu re-mix de “L’odissea “ no acaba mai tampoc de trobar la forma d’incorporar aquest punt de reflexió sobre la nostra cultura mediterrània  i sobre els moviments migratoris forçats que sacsegen el Mediterrani , i que teòricament es troba una mica a l’origen del cicle Mar de Miralls en el qual s’integra la proposta.

Així doncs, el prometedor viatge d’Ulisses queda una mica a mig fer ,com aquesta tela que Penélope teixeix de dia i des teixeix de nit. Encara que s’agraeixi l’esforç col·lectiu, i es gaudeixi tant dels bons moments imaginatius, com de l’especial física i química que desprèn l’estupenda Sala de Dalt de la Beckett.