L’Odissea d’Homer ha esdevingut un referent de la literatura universal i un dels grans mites de la cultura mediterrània. El mar esdevé l’escenari perfecte per replantejar el sentit de la memòria i l’amor, i un lloc on l’equilibri entre el deure i el desig -el seny i la rauxa- es pertorba. Una guerra que acaba, el retorn d’uns aqueus fatigats que lluiten per veure de nou la seva terra; i un rei que, rodejat de mar, posa en dubte la seva noble identitat per abraçar les despulles de la supervivència.
A Teatre Tot Terreny apareix el repte d’actualitzar l’Odissea en un espai escènic i a través d’un projecte singular, atrevit i ple de força.
Darrere de tot projecte teatral (i més, si és ambiciós com en aquesta ocasió) cal tenir clara una idea que faci de far i ajudi a desbrossar trama, personatges, accions, gestualitat. Probableent, la major dificultat d'aquest muntatge haurà estat aconseguir la implicació d'una trentena d'intèrprets. La trama proposada és una peça prou coneguda per al públic adult i que busca la connexió amb el més jove. Però sense donar eines per empatitzar amb els personatges o les situacions (èpiques, mítiques, sense raonaments psicològics evidents...) es fa molt difícil aquesta comunió.
Hi ha un notable desplegament d'imaginacio´amb la composicio musical i en resoldre escnes de superproducció americana amb l'artesania teatral. També hi ha un important treball en vestuari, immens, que mostra clarament els bàndols de cada escena. Però tota aquesta artilleria, i tota la infanterial actoral disponible ha de servir per convocar una idea. Ara, símplement, cada actor és a lloc però li falta l'ombra del seu personatge. Ni els protagonistes estan prou construïts. Sense que Odisseus s'afronti a les seves contradiccions, per exemple, assumeix un rol semidiví, que en res, connecta amb l'audiència. Per últim, aquest treball ingent i que destil·la energia i entusiasme pels quatre cantons, està programat dins d0'un cicle MAr de miralls a la Sala Beckett que invita a reflexionar sobre el drama de l'èxode (sigui per guerra o per misèria) de grans masses de persones cap a un Occident que no sap reaccionar, com li correspondria humanitàriament. L'èpica d'un heroi que engaya per vèncer Troia no sembla el millor exemple, precisament, per generar confiança amb el nouvingut, certament.