Els quatre intèrprets d'aquesta obra del periodista i dramaturg Joan Rusiñol (Tona, Osona, 1979), no debutant però poc conegut fins ara en teatres convencionals, trepitgen a l'escenari un gegantí mirall trencat, que podria ser el mateix mirall trencat de la nissaga que esberla Mercè Rodoreda, però que en aquest cas és sobretot el mirall trencat de cadascú d'ells i, per extensió, el mirall trencat d'una generació que ha conviscut amb el terrorisme —com a víctima o com a executor—, la frustració i la impossibilitat del penediment i el perdó.
Hi ha alguna cosa de místic en el rerefons d'aquest «Ofici de tenebres», títol que es manlleva de l'antic ofici litúrgic d'orígens medievals i vigent fins ben bé a finals del segle passat quan se celebrava en la majoria de temples coincidint amb els divendres de Setmana Santa, quan la foscor, el silenci i el penediment sisplau per força —abans que imperés el pont de vacances!— es barrejaven amb l'opressió d'un règim de Dictadura en connivència amb els estaments religiosos.
No és estranya aquesta relació religiosa que fa l'autor perquè un dels protagonistes —el terrorista que recupera la llibertat després de complir una llarga pena de presó— va ser capellà abans que pengés els hàbits i s'enrolés en el moviment de resistència a través dels atemptats —ell parla només d'«accions»— portats a l'extrem d'eliminar una mare i els seus fills, precisament una venjança contra una exmembre del comando.
Ell (Pep Ferrer), juntament amb qui va ser la seva parella (Fina Rius) i que creia morta, descobreix que ha tingut un fill (Albert Prat) que no coneix. Una periodista d'un canal de televisió (Paula Blanco) —parella del fill en qüestió, defensor de grups ultres neonazis, per reblar el clau— investiga en el passat d'aquest triangle familiar fins arribar al vell terrorista i propiciar una trobada dels quatre que protagonitza el desenllaç de l'obra.
La trama d'«Ofici de tenebres» fa un planteig en clau d'intriga —en un moment donat fins i tot de “thriller” amb algunes fugaces projeccions— i de trencaclosques que els espectadors inicialment, han d'anar construint i que es consolida quan arriba al nus, fins i tot es podria dir també escenogràficament quan fusiona els dos espais principals —les dues cases, la del fill i la de la mare— en un registre teatral molt atractiu, amb una banda sonora de Bárbara Granados i una matisada il·luminació de Pep Barcons, perquè no deixa que els espectadors es distreguin ni un moment de cadascuna de les accions.
Amb un discurs que no amaga una certa declaració de principis de cada personatge i que balanceja entre la defensa dels uns i dels altres —tothom actua mogut per tancar el propi conflicte sense trair els seus ideals— durant només 75 minuts, l'obra respira una gran intensitat a través de la paraula i s'arrodoneix amb una actuació de conjunt que perfila molt adequadament cadascun dels personatges amb quatre intèrprets que ha dirigit un altre actor veterà com Joan Anguera, missió encomanada que no tocava des de feia almenys quinze anys. El resultat és una obra de reflexió contemporània que respira maduresa. (...)
