El Teatre Akadèmia torna, ara, amb un Tennessee Williams. A diferèn cia d'El zoo de vidre, en què represenjta una de les peces més reconegudes de l'autor, tiren per una peça de les maleïdes: One arm. En aquesta peça agra i fosca hi insisteixen les obsessions del dramaturg, sempre insistint en les estretors de la moral de la societat americana (i Occidental) de l'època. La posada en escena aposta per un espai conceptual, simbòlic que permet canviar d'escena contínuament. Hi ha el narrador (una mena d'alter ego de Tennesse Williams que situa l'acció, dóna les acotacions del guió del film que mai es va rodar, i pren la mirada passiva de l'espectador: no pot fer res per corregr el destí fatal) i un personatge clau sobre el que pivoten una vintena de personatges. La trama narra com un campió de boxa de la flota americana de l'Atlàntic perd la dignitat després que li hagin d'amputar un braç arran d'un desafortunat accident. Tot li fa`ra circular per uns viaranys foscos, perversos, d'una sexualitat forçada i que l'ha de poder mantindre's per sobreviure. Només s'adonarà que ha tocat sostre quan es vegi en els ulls de la noia amb la que està rodant un curt eròtic. Llavors, la seva manera de violenta de voler-se'n sortir el condemnarà a la presó i, posteriorment, a la cadira elèctrica.
Si al començament, les escenes queden només apuntades perquè l'espectador entengui bé el laberint on es troba el protagonista, Ollie Olsen, a mesura que s'apropa al final es va captant millor la psicologia dels personatges. I també del propi Tennessee Williams (ja que sempre hi abocava moltes experiències vitals en els seus guions, contínuament). Moisés Kaufman ha fet una versió creuant el guió inèdit de la pel·lícula censurada amb el conte original. El director Agistí Estadella diu que Kaufmann ha fet més de Tennessee Williams encfara prquè ha deixat al descobert les claus de denúncia del dramaturg. Ell mateix, ha donat un pas més en construir un epíleg. Tots els personatges que han conviscut i estimat aquest Olsen i que no s'atreveixen a normalitzar la seva repressió sexual viuen en una presó. Olsen, tot i que finalment, pateixi el sacrifici últim queda alliberat perquè ha entès les pulsions dels que l'adoraven i ha intentat provar-les, sense vergonya.
Probablement, la peça guanyaria més si es reduís el nombre d'escenes de situació inicial i es permetés desenviolupar millor aquests munió de secundaris. També es podria jugar amb els canvis de personatge a vista per fer més evident el joc parateatral i guanyar complaicitat amb l'espectador. Això permetria que els foscos pràcticament desapareguessin. Tot i que són canvis d'escena mil·limetrats, tallen la narració i refreden el clímax de l'obra. Amb més veritat, la duresa de l'obra impactaria encara amb més contundència. Tot i així, és una notable troballa i cal celebrar l'entusiasme i valentia d'assumir una obra d'aquesta envergadura romanticament.
