L'àngel de One night at the golden bar ha passat dos dies pel Centre de les Arts Lliures, en el marc del Festival Grec. La peça, escrita, dirigida i interpretada per Alberto Cortés, amb l'acompanyament musical de César Barco Manrique, és una bona mostra del mal anomenat talent perifèric, en aquest cas malagueny ‒tot i que ara Cortés resideix a Sevilla‒ i marcat per l'afany d'experimentació en el camp de les arts vives. Generacionalment i artísticament, aquest dramaturg, director i performer està vinculat, a través de la comunitat Colectivo Vergel, a creadores com Alessandra García ‒no fa gaire la vam poder veure a l'Antic Teatre amb Mujer en cinta de correr sobre fondo negro‒ i Luz Prado ‒va passar per l'Artesà del Prat amb Luz Arcas i la seva Toná‒, entre d'altres. Foguejat en l'escena més independent, també ha treballat amb companyies de renom internacional com la belga Peeping Tom.
L'any 2021, Cortés va estrenar El ardor, on exaltava una comunitat de joves indòmits i dissidents a l'estil dels nois salvatges de William S. Burroughs, i plorava per totes les generacions sacrificades al progrés ‒“pido romanticismo para acabar con el deseo / pido ardor para acabar con la pornografía”‒. La seva escriptura, inseparable del cos i de l'escenari, demana una performance de la vulnerabilitat i la fractura, del fang i la rebolcada. Aquesta energia subversiva, lliure i bastarda té la seva continuació a One night at the golden bar. Totes dues peces, considerades per l'autor com “dos picos de un mismo monte”, estan publicades sota el títol Los montes son tuyos (Continta me tienes, 2022).
El desig és un poltre. Però un cavall o un desafiant aparell de gimnàstica? O potser un dispositiu de tortura? És l'artefacte gímnic, ja una mica vintage, el que presideix l'escena, tot i que no hi té cap funció específica, més enllà d'evocar ‒per lliure associació amb l'accepció primera de poltre‒ un galop passional o avalar els renills del performer. Enfundat en un tanga i una camisa blanca de volants, Cortés se'ns presenta com un àngel naïf, del tot adorable, i enfila el recital amb un deix errívol. La creativitat inherent a la parla andalusa ajuda, sens dubte, a la cristal·lització aparentment espontània d'aforismes d'allò més afortunats. I la sonoritat, que posseeix un color concret, és decisiva en la forma com ens arriba la paraula.
El creador compon un personatge outsider, socialment menystingut i tendent a una submissió que l'anul·la ‒“Me acuesto junto a ti como una sierva”‒ i desconcerta, però que, paradoxalment, el fa més lliure o més autèntic. Es lliura a un romanticisme cursi i desmesurat; sublima el que massa sovint és titllat de sordidesa; desafia els codis de la seva comunitat. Es desfà en lloances als atributs i la bellesa de l'altre; dibuixa metàfores glotones, tendrament lascives ‒“Bajo la luna te chupo la axila y sabe a nueces de macadamia”‒, i escala el seu propi desig: “quiero ser / una / carrillada tuya / y que me coma otro”. Desvetlla, així, l'estat d'indefensió en què ens situa l'amor, la bellesa trèmula de la fragilitat. Admet també el patiment que li produeix la consciència de la fugacitat del fervor, i declara la seva radical indiferència davant els rumors o l'opinió pública: “que estoy perdiendo y no me importa [...] que me estáis mirando y no me importa”.
El bar ‒la nit‒ no és un estat mental, sinó físic. El performer s'adreça a un tu infatuat, un amant esporàdic o bé reincident i furtiu; un home abordat al golden bar ‒el “bar del Oro” de La fuerza del destino, la cançó de Mecano‒ o una persona del públic, que ell adula amb molta ironia: “Qué destello, para, no hagas eso”. Es presenta com un àngel que protegeix l'altre i, en fer-ho, es desarma. Però també es desmitifica, prosaic i gallinaci: “¿soy un ángel o un pavo?”. Sobre la tela daurada, rapsòdic o samplejat, ens hipnotitza.
Article publicat a Núvol el 14 de juliol de 2023
