És com un àngel caigut que impregna de silencis i d'esgarips un recital poètic estripat, irònic i descarat que esgarrapa com un lament però provoca també el somriure dels espectadors. Un àngel, sí, però amb les ales escapçades, amb una camisa blanca de volants a dalt i un tanga a baix.
Alberto Cortés (Màlaga, 1983), llicenciat en Història de l'Art i format en dansa, abans de crear companyia pròpia, amb la companyia belga Peeping Tom, ha passat per Catalunya en altres ocasions com a convidat en diversos festivals de noves tendències. En aquest Grec, li han tocat dues úniques funcions.
El seu muntatge més recent, «One night at the Golden Bar» és un soliloqui poètic i musical a la vegada —l'acompanya a l'escenari César Barco Manrique al sintetitzador elèctric— que té com a únic element escenogràfic, a banda d'un escampall de tela daurada, un senyor poltre, no dels de pastura de muntanya, sinó dels de gimnàstica, que li permet adoptar a vegades el paper de genet i a vegades, fonèticament, el paper de cavall, repetint frases senceres una i dues i més vegades, com un renill.
Cortés juga amb el moviment, els silencis —llargs silencis com el que fa quan invoca l'arcàngel Gabriel a veure si baixa i si anuncia alguna cosa que no anunciarà perquè ni hi és ni se l'espera—, els esgarips, la dansa —si es vol dir així— en una performance de registre híbrid carregada d'ironia en el discurs —“¿sóc un àngel o una baieta?”, es pregunta, o “estic encantat d'haver-me conegut i que m'hagin vingut a veure”, afirma—. «One night at the Golden Bar» és una performance que especula sobre els camins més tenebrosos i també els més apassionats de la recerca de l'amor des d'una òptica “queer”, deixant-se bressolar pel vilipendiat romanticisme i fins i tot emparant-se en «La fuerza del destino» dels Mecano, de qui adopta el títol de l'espectacle.
A Alberto Cortés de segur que li ha passat pel cap allò amb què es pot trobar des d'ara, amb el seu espectacle, si cau en mans de programadors que actuïn sota el paraigua del feixisme cultural que s'ha apoderat d'alguns municipis. El seu és d'aquells espectacles que són com una cleca directa a la galta dels ultradretans convertits en governants que no suporten mirar-se en el seu propi mirall.
Per això, espectacles com el seu són més valents que mai i més necessaris que mai. Perquè sota una pàtina aparentment cursi, ridícula, ingènua i fràgil hi ha tota una imatgeria de la seva terra, de la seva gent, de la seva manera de ser i un crit a favor del que des de sempre s'ha entès de debò com a llibertat. (...)
