S’ho diuen l’un a l’altra l’home i la dona que són a punt d’iniciar el ritual orgiàstic i sadomasoquista en el qual s’ha convertit el seu matrimoni desesperadament fracassat. Ella, evoca els dies del passat, els dies de la seva infància, la mena de desig latent però evident envers el seu cos que podia reconèixer en aquell pare tan impecablement controlat, la mena de buidor controlada que podia intuir en aquella mare tan impecablement ficada en el rol de mestressa de casa. I mentre revisa aquell passat amb un sentiment que té poc a veure amb la nostàlgia tot i que sí té a veure amb un sentiment de pèrdua profundament arrelat, no deixa d’assenyalar un i altra cop el silenci damunt del qual es recolzava aquell miratge de controlat equilibri. Un silenci que , més enllà de la família, es contagiava a tota la petita i tranquil·la comunitat que l’envoltava. Allà, ningú no parlava. Es deien coses, es pronunciaven velles fórmules encobridores. Però ningú no parlava realment. I llavors, i en un dels pocs moment de veritable comunió comunicativa entre els dos integrants de la parella , és ell qui comença a vincular el silenci que ella denuncia, amb el silenci a partir del qual es va desenvolupar la seva pròpia infància. El silenci rebut per aquell nen maltractat per exigències adultes, va derivar després en el permanent estat d’ocultació de l’adult, autoobligat a viure una vida que no és la seva, a renunciar a una sexualitat que mai no ha pogut sortir de l’armari : un armari sòlidament repressor construït amb una fusteria tan feixuga com la que mostren els mobles amb els quals Calixto Bieito ha omplert l’escenografia d’aquesta nova col·laboració ( la tercera ja) entre el director d’escena i el compositor Hèctor Parra.
I contra tant silenci, què pot haver-hi millor que un teatre de la paraula disposat a trencar les velles formes de l’altre teatre, tant el que segueix practicant rituals encobridors amb façana burgesa i es lliura el ritu social, com aquell altre que converteix el crit i el gest aparentment antiburgés en un ritu teatral? Contra el convencionalisme de l’un i els escarafalls de l’altre, només queda l’opció d’oferir un teatre de la paraula que es presenta com un ritu cultural i interclassista: en aquest ritual hi tenen cabuda tant els grups avançats de la burgesia com la classe treballadora més conscient. I a aquest teatre de paraula que per a Pier Paolo Pasolini tenia que oferir-se buit de cap mena d’embolcall escenògraf i moviment escènic, pertany justament aquesta “Orgia” que, per cert, Xavier Albertí va dirigir ja al Teatre Lliure fa un parell de dècades ,partint de la traducció del text realitzada per mateix Narcís Comadira que ara signa un dels textos introductoris a l’espectacle que acaba de presentar el Liceu.
Menys estricte que aquell Pasolini que va comprovar la desconnexió amb la qual el públic rebia aquella rigidesa escènica , Bieito ens presenta la tragèdia en el marc d’un ja esmentat espai ple de mobles capaços de transmetre l’atmosfera d’un pis burgés de fa unes quantes dècades. I alhora, tocat del punt d’abstracció i buidor necessari per tal d’evitar cap mena de temptació naturalista. I accentua al màxim l’efecte patèticament grotesc d’una primera escena amb la qual Pasolini ja ens deixa clar el desenllaç cap el qual enfila el ritual autodestructiu en què som ficats; un ritual que , quan la desesperació suïcida s’imposi ja a tot, acabarà abocant-se cap a la tragèdia desfermada per Medea ; també aquí els fills petits acabaran pagant amb la vida el desastre dels pares. I no cal ni dir , fins a quin punt aquest desenllaç continua fent-se terrible realitat dia darrera ara mateix , malgrat els mil·lennis que han passat des d’allò de Medea, i les dècades que han transcorregut des que Pasolini va escriure aquesta obra poèticament desoladora. Pasolini, cal tenir-ho sempre present, era entre tantes d’altres coses un gran poeta , d’aquells que busquen en el vers no tan la bellesa lírica , com el dolor que fa mal i alhora compleix funcions de denuncia. I l’abans esmentada escena en la qual la paraula de la dona i la paraula de l’home deixen al descobert la ferida que arrosseguen tots dos derivada del silenci repressor dels altres, n’és una bona mostra.
Però el cas és que potser aquella poderosa poètica que fa mal, no acaba d’encaixar amb el, d’altra banda, no menys poderós embolcall musical que li ofereix Parra. Si et poses a buscar pel món virtual fragments de les molt variades i sovint radicalment diferents posades en escena de les quals ha estat objecte aquesta “Orgia” teatral abans de fer-se també òpera , et pots arribar a trobar cara a cara amb la torbadorament inquietant força que agafen les paraules pasolinianes pronunciades amb la ritual cadència que aquestes requereixen. Per contra, la partitura de Parra els imprimeix, des de la seva contundent vinculació amb l’experimentació inharmònica , una grandiositat rotunda que ofega una mica la seva punyent intensitat . Quelcom que , malgrat el bon treball actoral dels intèrprets, queda també reflectit a la posada en escena de Bieito. La seva eficaç professionalitat es fa palesà en tot moment al llarg dels noranta minuts de representació. Però alhora, fins i tot l’aparent crueltat d’un grapat de les escenes del muntatge, se’ns presenta com una crueltat excessivament pulcra que exclou la veritable sacsejada emocional . Som davant d’una orgia en el fons massa dominada per la contenció formal , a la qual Bieito li afegeix una última escena de harmonia burgesa (la prostituta que ha salvat la pell fugint de l’escena del crim al final de l’obra, reapareix com a criada que els hi serveix un àpat als dos ja cadàvers protagonistes del ritual) diria que ben poc afí al text pasolinià. I tampoc ajuda, que el pis burgés , sembli més aviat un desordenat traster de mobles, incapaç de proporcionar l’opressiva atmosfera que es respira en aquest domicili: el domicili d’un molt correcte espectacle , dominat per una excessiva fredor . El domicili en el qual els rituals sadomasoquistes no es realitzen per tal d’obtenir un dolorós plaer, sinó precisament per tal d’oblidar-se del plaer i quedar sobrepassats pel dolor.
