Orsini

informació obra



Direcció:
Xicu Masó
Intèrprets:
Míriam Alamany , Júlia Barceló, Pol López, Pau Viñals
Escenografia:
Judit Colomer
Vestuari:
Sílvia Delagneau
Il·luminació:
August Viladomat
So:
Vidal Soler
Ajudant de direcció:
Laura Calvet
Companyia:
Roser López Espinosa
Coreografia:
Roser López Espinosa
Sinopsi:

Una ficció anarquista sobre la burgesia o una ficció burgesa sobre l’anarquisme?

Uns nuvis continuen decidits a celebrar el seu casament el dia després d'una derrota que esdevindrà per sempre més un dia històric.  Però alguna cosa grinyola i posa en alerta els convidats durant el banquet: una bomba Orsini apareix mig soterrada al jardí, un artefacte que va causar una explosió al teatre de la ciutat, avui just fa un segle.

Crítica: Orsini

11/05/2019

Lligar les vaques amb llangonisses

per Andreu Sotorra

Potser no s'entén prou però és divertida, descarada, desinhibida, brossiana, simbolista i, en certs moments, surrealista i tot. I sempre molt ben interpretada. La imatge d'una vaca de bona pastura caiguda a la piscina en una festa de casament d'upa és impagable. I els espectadors de teatre tenen molt poques oportunitats de fer anar la imaginació i crear un imaginari que l'obra continua estimulant ja sigui amb l'evocació de la mirada d'un paisatge o dels records d'un passat.

L'obra «Orsini», d'Aleix Aguilà (Girona, 1977) juga a cavall de l'òpera «Guillem Tell», de Rossini, l'efemèride de la bomba del Liceu del 1893 i els fets més contemporanis com el que la boda de ficció tingui lloc el 2 d'octubre del 2017, quan el procés d'independència de Catalunya ja s'ha fet i desfet com un bolado, o en el moment que el record dels atemptats de la Rambla i de Cambrils de l'estiu d'aquell mateix any encara és molt present.

«Guillem Tell» és una òpera romàntica on el personatge lluita per aconseguir la llibertat del seu poble. Hi ha una boda i una festa a l'alta muntanya, els Alps suïssos. «Orsini» és també, en certa manera, una obra teatral romàntica —o pseudoromàntica si voleu— on també hi ha una boda a la muntanya, la Cerdanya pirinenca amb Puigcerdà al fons. Els personatges de «Guillem Tell» viuen l'angoixa pròpia del romanticisme de l'època. Els personatges d'«Orsini» viuen també el desconcert angoixant del seu moment.

Guillem (l'actor Pol López, extraordinari com sempre o potser encara més) és un pagès de la terra, que defensa els seus fruits, que estima amb devoció el paisatge, que es meravella del país que li ha tocat en sort, que canta al Canigó i el Pedraforca com un mossèn Cinto modern. Nico (l'actor Pau Vinyals, més misteriós i suggerent que mai) vesteix d'etiqueta, esmòquing, llacet i mitjons vermells, és un treballador, diu, del sector de la "gestió de residus", és a dir, condueix un camió de la brossa, i destapa la seva doble personalitat sexual quan, de cop, passa a identificar-se en femení i s'encimbella al capdamunt quan, sobre una de les tres masses de roca de l'escenografia, taral·leja «No soy de aquí ni soy de allá» com una ànima en pena d'Alberto Cortez sorgida d'entre les pastures.

Cèlia, una actriu coneguda però que viu la seva frustració personal (l'actriu Júlia Barceló, la interpreta pletòrica) es mou entre els dos personatges, xampany a flor de llavi, enmig d'un desconcert notable perquè tan aviat es deixa emportar pel misticisme de Nico com per la passió salvatge de Guillem.

I quan el trio ha pres forma, hi farà cap Victòria, una cambrera o assistenta de la boda (l'actriu Míriam Alamany) que aporta un toc d'humor (aquí apareix la vaca de la piscina) i un toc d'incògnita dramatúrgica mai aclarida (¿ha desaparegut una nena?), que revifa la revolta d'entresegles XIX i XX i que lliga amb la memòria de l'anarquista Santiago Salvador, el que en la funció inaugural de la temporada del Liceu del 7 de novembre del 1893, amb «Guillem Tell», va entrar al teatre amb les dues bombes Orsini al pit, per llançar-ne una durant el segon acte —vint-i-dos morts i la malastrugança de la fila 13 que ha perseguit el teatre— i va llençar també la segona, que no va arribar a explotar i que —no siguem escèptics ni descreguts i conservem un cert romanticisme— deien que es conservava al Museu d'Història de Barcelona amb les seves característiques punxes —el que escriu va tenir precisament “l'honor” d'aguantar-la a la mà arran de l'elaboració d'un reportatge sobre el centenari de la bomba del Liceu— tot i que, fa uns vint anys, l'historiador Lluís Permanyer va fomentar el dubte dient que n'havia localitzat una altra que potser podia ser realment la pretesa segona bomba del Liceu.

Per viure i veure «Orsini» cal que els espectadors es deixin anar entre aquest devessall de sentències que s'hi diuen i potser no s'entenen i sentències que es deixen de dir i s'entenen sense dir-se. «Orsini» fa una apel·lació constant a rebobinar en la memòria de cadascú, la més llunyana i la més pròxima. S'hi escolten lemes populars i reivindicatius que de seguida s'identifiquen amb els que s'han escoltat al carrer els últims mesos arran de la sacsejada política catalana. S'hi fa, si es vol, una segona lectura reinterpretant-ne la lletra menuda. I s'hi qüestiona el paper del teatre, que no és mai sobrer de fer-ho.

La direcció de Xicu Masó ha superat la maroma que li ha posat l'autor i que cal traspassar amb equilibri i de puntetes, ni que sigui amb els ulls embenats. La interpretació del quartet és de primera. L'obra, d'autoria jove de la generació de la quarantena, és agosarada i té el mèrit de situar-se fora del costumisme modern que altres col·legues de la seva generació expandeixen. Ben mirat, «Orsini» és com un esclat d'Orsinis en plena platea. La primera explosió crea el caos. La segona deixa tothom en la incògnita de saber què hauria passat si també hagués explotat. (...)