Orsini

informació obra



Direcció:
Xicu Masó
Intèrprets:
Míriam Alamany , Júlia Barceló, Pol López, Pau Viñals
Escenografia:
Judit Colomer
Vestuari:
Sílvia Delagneau
Il·luminació:
August Viladomat
So:
Vidal Soler
Ajudantia de direcció:
Laura Calvet
Companyia:
Roser López Espinosa
Coreografia:
Roser López Espinosa
Sinopsi:

Una ficció anarquista sobre la burgesia o una ficció burgesa sobre l’anarquisme?

Uns nuvis continuen decidits a celebrar el seu casament el dia després d'una derrota que esdevindrà per sempre més un dia històric.  Però alguna cosa grinyola i posa en alerta els convidats durant el banquet: una bomba Orsini apareix mig soterrada al jardí, un artefacte que va causar una explosió al teatre de la ciutat, avui just fa un segle.

Crítica: Orsini

25/05/2019

Una vaca a la piscina

per Núria Sàbat

Als Pirineus, al cim d’una muntanya pelada des d’on s’albira el Pedraforca, s’hi celebra un casament entre fills de casa bona. Un dels convidats, en Nico –força torrat i amb problemes d’identitat sexual– s’allunya de la festa per mirar de refer-se una mica. La Cèlia, una actriu amb més èxit professional que sentimental, el segueix i, poc després, s’hi afegeix en Guillem, pagès arrelat a la terra i amb tanta consciència de país com imaginació. No s’havien vist mai, però els ha tocat compartir taula i semblen iniciar la coneixença a través d’una mena de conversa monologada que barreja tons etílics, records d’infantesa, reflexions patriòtiques, crítiques a determinades convencions socials... que creen situacions enginyoses, divertides i aparentment absurdes, però no gens banals ni gratuïtes. L’arribada de la cambrera, Victòria, anunciant que una vaca ha caigut a la piscina i la desaparició d’una nena enfosqueix l’escena sense diluir tampoc aquest punt surrealista que la fa tan atractiva.

L’obra d’Aleix Aguilà es planteja com un complex engranatge multidireccional que juga amb diferents unitats temporals i espacials que van i venen, se sobreposen i es contraposen tot creant una certa confusió, sobretot si no es disposa d’un mínim d’informació que ens permeti establir ponts, com ara recordar que Orsini és el nom d’un tipus de bomba dissenyada per Felice Orsini, la primera de les quals fou llançada pel seu mateix creador contra Napoleó III i la seva esposa quan anaven a l’òpera a veure Guillem Tell el 1858, i que Santiago Salvador va utilitzar 35 anys més tard en l’atemptat al Liceu, curiosament durant una representació de Guillem Tell. Aquesta òpera de Rossini, doncs, és a la base d’Orsini i, de fet, seran molts els moments, com el del mateix començament, en què s’establirà un clar paral·lelisme entre ambdues. Ara bé, el dramaturg gironí també hi introdueix el seu temps, la seva gent i les seves preocupacions –que són els actuals–, de manera que se’n pot fer una doble lectura.

Després que la bomba esclati, l’obra fa un tomb substancial: les cendres omplen l’escenari i els seus protagonistes, esmicolats com el paisatge que els envolta, revelen una nova identitat: el desconcert encara és més gran. Com el que regna en aquelles –i en aquestes– circumstàncies.

L’atemptat ha alterat la ficció –l’obra, la festa, la representació–, i la realitat dels qui l’observen que, en el fons, estan representant un altre “paper”. Una alteració que no només hauria de servir per somoure els estrats socials sinó també les consciències individuals.

Tot aquest entramat arriba a bon port gràcies a la bona feina dels seus quatre intèrprets dirigits per la decidida mà del seu director. Xicu Masó sap conduir-los cap allà on vol i cap on demanen uns personatges alhora estranys i propers, realistes i somniadors, febles i decidits... Pau Vinyals recrea fantàsticament el procés de metamorfosi d’un personatge complicadíssim que fàcilment hauria pogut acabar rodolant pel pedregar; Pol López, i la seva peculiar i recognoscible expressivitat física i oral, és un Guillem visceral, defensor de la llibertat i dels seus ideals, però molt més insegur en el terreny personal; Júlia Barceló, vital i seductora, omple l’escenari i, finalment, Míriam Alamany, mostra un cop més la seva capacitat interpretativa construint una Victòria sòlida i enigmàtica que s’erigeix com a veu del proletariat real.