Als Pirineus, al cim d’una muntanya pelada des
d’on s’albira el Pedraforca, s’hi celebra un casament entre fills de casa bona.
Un dels convidats, en Nico –força torrat i amb problemes d’identitat sexual– s’allunya
de la festa per mirar de refer-se una mica. La Cèlia, una actriu amb més èxit
professional que sentimental, el segueix i, poc després, s’hi afegeix en Guillem,
pagès arrelat a la terra i amb tanta consciència de país com imaginació. No s’havien
vist mai, però els ha tocat compartir taula i semblen iniciar la coneixença a
través d’una mena de conversa monologada que barreja tons etílics, records
d’infantesa, reflexions patriòtiques, crítiques a determinades convencions
socials... que creen situacions enginyoses, divertides i aparentment absurdes,
però no gens banals ni gratuïtes. L’arribada de la cambrera, Victòria,
anunciant que una vaca ha caigut a la piscina i la desaparició d’una nena
enfosqueix l’escena sense diluir tampoc aquest punt surrealista que la fa tan
atractiva.
L’obra d’Aleix Aguilà es planteja com un
complex engranatge multidireccional que juga amb diferents unitats temporals i
espacials que van i venen, se sobreposen i es contraposen tot creant una certa
confusió, sobretot si no es disposa d’un mínim d’informació que ens permeti
establir ponts, com ara recordar que Orsini és el nom d’un tipus de bomba
dissenyada per Felice Orsini, la primera de les quals fou llançada pel seu
mateix creador contra Napoleó III i la seva esposa quan anaven a l’òpera a
veure Guillem Tell el 1858, i que Santiago Salvador va utilitzar 35 anys
més tard en l’atemptat al Liceu, curiosament durant una representació de Guillem
Tell. Aquesta òpera de Rossini, doncs, és a la base d’Orsini i, de
fet, seran molts els moments, com el del mateix començament, en què s’establirà
un clar paral·lelisme entre ambdues. Ara bé, el dramaturg gironí també hi
introdueix el seu temps, la seva gent i les seves preocupacions –que són els
actuals–, de manera que se’n pot fer una doble lectura.
Després que la bomba esclati, l’obra fa un
tomb substancial: les cendres omplen l’escenari i els seus protagonistes,
esmicolats com el paisatge que els envolta, revelen una nova identitat: el
desconcert encara és més gran. Com el que regna en aquelles –i en aquestes–
circumstàncies.
L’atemptat ha alterat la ficció –l’obra, la
festa, la representació–, i la realitat dels qui l’observen que, en el fons,
estan representant un altre “paper”. Una alteració que no només hauria de
servir per somoure els estrats socials sinó també les consciències individuals.
Tot aquest entramat arriba a bon port gràcies
a la bona feina dels seus quatre intèrprets dirigits per la decidida mà del seu
director. Xicu Masó sap conduir-los cap allà on vol i cap on demanen uns
personatges alhora estranys i propers, realistes i somniadors, febles i
decidits... Pau Vinyals recrea fantàsticament el procés de metamorfosi d’un
personatge complicadíssim que fàcilment hauria pogut acabar rodolant pel
pedregar; Pol López, i la seva peculiar i recognoscible expressivitat física i
oral, és un Guillem visceral, defensor de la llibertat i dels seus ideals, però
molt més insegur en el terreny personal; Júlia Barceló, vital i seductora,
omple l’escenari i, finalment, Míriam Alamany, mostra un cop més la seva
capacitat interpretativa construint una Victòria sòlida i enigmàtica que
s’erigeix com a veu del proletariat real.
