La companyia La Solitària han aconseguit accedir a la Sala Tallers del TNC. Tot un èxit per a una companyia que presenta treballs de molt diversa dimensió i que compta amb tres actors com a caps de cartell inqüestionables: Júlia Barceló (Aüc), Pol López (El curiós incident del gos a mitjanit) i Pau Vinyals (Suite. TOC Núm 6). El text d'Aleix Aguilà (dramaturg de referència del grup) té la mirada escènica de Xicu Masó (L'encarregat). En aquest Orsini, hi ha un salt mortal de compromís. Amb una posada en escena aparentment intranscendent (uns adinerats hipsters que volen passar-se de healthy i celebrar el seu casament en una masia al Cadí), la història es va trencant per revelar el veritable cor de la trama: la necessitat d'una revolució que trenqui amb els rols apresos, amb les convencions socials, amb la hipocresia política.
Orsini és el nom de la bomba que va esclatar al Liceu. Un atemptat a Les Rambles com, el que el mes d'agost del 2017 es va viure, amb molta més mortaldat i que va ser provocat només amb un vehicle atropellant gent pel passeig. Com a El Chinabum la por retorna a l'escenari, amb un lleu record del 17A. En el fons, els assassinats no resolen res als que els provoquen. És, això sí, un crit desesperat al que ells consideren que és una injustícia. (Estigui tenyit de política o de religió). La desigualtat social és evident i la violència és la via per fer-la visible allà on giren l'esquena a aquella situació. L'espectacle no justifica per a res atemptar contra víctimes innocents però incideix amb la responsabilitat de tothom d'escoltar els desvalguts. Potser el problema és que, a la frescor dels tres joves que s'escapen del brogit de la festa i retroben connexions a la seva infància inverossímils, se li vol donar una forta càrrega transcendent, que no acaba de quallar. EL públic queda desconnectat entre els dos costat d'aquest espectacle: el pastoral i el tràgic. Segurament el millor personatge que guanya aquest embat és el de la misteriosa cambrera (Míriam Alamany, el personatge més solvent, repetint una interpretació que domina, com a Vells temps).
La Solitària coincideix en La Calòrica en presentar un quadre desolador. Si La Calòrica es queda en la part del riure més primari (Els ocells), la Solitària intenta fer el salt de la comèdia de situació al drama. Se'n surt només a mitges però demostra una intenció molt més punyent. I es mereix una forta palmada a l'espatlla. Aquella Quietud salvatge (Maldà, 2104) es rebel·la amb molts més decibels. S'ha de donar veu als que pateixen per evitar que el dolor creixi, i s'escampi amb forma de violència.
