Amb Orson surt, perseguit per un ós hem volgut commemorar el centenari del naixement d’Orson Welles (1915-1985), fent nostre un dels seus temes recurrents: allò que és fals, el frau, la impostura, l’engany com a font de valor artístic.
Sereu, doncs, enganyats, entabanats, ensarronats, tot i que amablement, això sí, i amb la pretensió d’entretenir-vos, que era una de les prioritats artístiques de l’Orson.
I també us proposarem una combinació gens habitual en un escenari: el teatre i el ràdio teatre. Com a part de l’espectacle, assistireu a la recreació en viu de la famosa emissió radiofònica de La guerra dels móns, que va dirigir i protagonitzar l’Orson Welles l’any 1938.
Tot al voltant del frau i la màgia de la mà del nostre personatge, que a més d’actor, director de teatre i cinema, guionista, artista de personalitat descomunal i tantes coses més, també va ser mag des de petit.
Orson Wells, sens dubte, és el ganxo d'aquest espectacle, però «Orson surt, perseguit per un ós» —títol que barreja el nom del protagonista amb una citació de Shakespeare a «Conte d'hivern»—enganyarà l'espectador que es pensi que la companyia li farà només una reproducció del fenomen radiofònic conegut com «La guerra dels mons», que el 30 d'octubre del 1938 va aconseguir, a través de les ones hertzianes, provocar el pànic de la població novaiorquesa i també la veïna amb la falsa notícia de l'arribada dels marcians i el seu desconegut poder destructiu. (...)
L'autor Gerard Vàzquez (Barcelona, 1959) ha fusionat el mite d'Orson Wells i la seva etapa radiofònica amb el Mercury Theatre a la CBS amb un guió nou que imagina la relació casual que Orson Wells té amb Tino, el bàrman d'un hotel (Carles Pulido) i com entre els dos recreen una història viscuda a l'establiment que pot donar peu a un nou guió radiofònic que té com a fil argumental el frau, l'engany, la falsificació i la mare de tots els fraus: la màgia.
Amb una pirueta, doncs, de teatre dins el teatre i encara una mica més de teatre, Gerard Vàzquez fa una obra que hauria pogut separar perfectament del personatge d'Orson Wells i funcionaria per si sola, però que acaba centrant-se en el protagonista, amb una caracterització de l'actor Eduard Doncos prou suggerent que recorda a la perfecció una de les icones més conegudes de Wells: la del barret, la capa i l'havà. En blanc i negre, esclar. (...)
L'obra fa de bon seguir —encara més si es polissin dels diàlegs algunes reiteracions innecessàries i s'escurcessin uns minuts de l'hora i mitja llarga que té ara—, és entretinguda i barreja la comèdia amb el rigor històric a partir d'un fet tan anecdòtic com el de «La guerra dels mons» que encara avui és pres com a model de la capacitat dels mitjans de comunicació per fer creure com a real allò que només és ficció. (...)