Ara que el concepte “diàleg” està tan en auge (encara que,
per ara, absent), ‘Oskara’ demostra que és possible la interrelació entre dues
realitats, per oposades que siguin o semblin ser. Els coreògrafs Jon Maya i
Marcos Morau, directors de la companyia guipuscoana Kukai Dantza i barcelonina
La Veronal, respectivament, han fet un exercici d’exploració i aproximació
mútua per tal que tradició i avantguardisme dialoguin sense fissures sobre
l’escenari.
No és la primera vegada que treballen junts, ni tampoc que
Kukai Dantza s’obre a la col·laboració amb altres creadors. De fet, la formació
es defineix per una línia de dansa contemporània que parteix de la d’arrel
basca per tal de teixir ponts entre diferents manifestacions artístiques i
culturals. La peça ‘Topa’, estrenada el passat mes d’abril al festival
Sismògraf d’Olot, n’és un clar exemple. Dos ballarins de Kukai (un d’ells, Ibon
Huarte, també el podem veure a ‘Oskara’) arrenquen a ballar al carrer amb Lluc
Fruitós i Clara Pons dels Brodas Bros amb l’únic pretext que la música els
convida a moure l’esquelet. El folklore basc i el hip hop “topen”
inesperadament i lúdica en una simbiosi desbordant d’energia durant 30 intensos
minuts.
‘Oskara’ va més enllà. Està dotada d’una dramatúrgia
fragmentada en múltiples escenes bastides amb una exquisida poètica visual (l'inici té molt de Morau i remet a 'Bologna: Pasolini'). El
joc de llums, sons i colors –bàsicament el blanc i el negre, tenyits per
puntuals gotes de colors vius– i el tuls volàtils que delimiten els quadres
creen ambients distints que propicien la consecució d’unes imatges de gran
estètica que transporten al camp, a una pista de pilota basca o a un convent.
Apareixent i desapareixent elegantment a través dels tuls, amb controlats salts
o a càmera lenta, entre xiuxiueigs ancestrals o amb l’imponent cant en directe
del bascErramun Martikorena
i, també, amb un xic d’interpretació actoral, cinc complets i compenetrats ballarins
relaten la necessitat dels pobles per
preservar la seva història sense que això els freni a continuar avançant. Qui
es despulla completament del seus orígens, perd la identitat...
“La lluita per la supervivència és un assumpte individual.
L’evolució és un assumpte col·lectiu. Durant molts segles, les decisions d’uns
han marcat el camí d’uns altres. Les nostres decisions determinaran el camí
d’uns altres. Qui sóc jo? [...]”. Poc més que unes breus paraules projectades a la pantalla o
al mateix teló perquè la dansa es desplegui com un vehicle capaç de transmetre
el que, a vegades, no es pot dir. Només sentir.
Un
plaer poder gaudir de propostes com aquesta, merescudament premiada amb tres de
les set nominacions als Max 2017 (Millor espectacle de dansa, Millor elenc i
Millor disseny de vestuari) i el Premi de la Crítica de Catalunya 2016, entre
d’altres.
