Oskara

informació obra



Coreografia:
Jon Maya
Companyia:
MéliMélo Compagnie
Intèrprets:
Amélie Mélotte
Sinopsi:

Aquest projecte és una trobada entre Kukai Dantza i el coreògraf Marcos Morau, director de La Veronal i Premio Nacional de Danza 2013. La unió entre dos universos coreogràfics i dues mirades cap a la dansa que naveguen entre l'arrel més popular i l'expressió més avantguardista. Un treball que recorre alguns passatges de la cultura basca, els seus mites, des del seu origen fins a l'època contemporània. Un recorregut plàstic i emocional de símbols i d'iconografia que conté la història de l'experiència humana més universal.

Premi de la Crítica 2016 categoria de coreografia

Crítica: Oskara

21/10/2017

Dansa que explora el diàleg

per Núria Cañamares

Ara que el concepte “diàleg” està tan en auge (encara que, per ara, absent), ‘Oskara’ demostra que és possible la interrelació entre dues realitats, per oposades que siguin o semblin ser. Els coreògrafs Jon Maya i Marcos Morau, directors de la companyia guipuscoana Kukai Dantza i barcelonina La Veronal, respectivament, han fet un exercici d’exploració i aproximació mútua per tal que tradició i avantguardisme dialoguin sense fissures sobre l’escenari.

No és la primera vegada que treballen junts, ni tampoc que Kukai Dantza s’obre a la col·laboració amb altres creadors. De fet, la formació es defineix per una línia de dansa contemporània que parteix de la d’arrel basca per tal de teixir ponts entre diferents manifestacions artístiques i culturals. La peça ‘Topa’, estrenada el passat mes d’abril al festival Sismògraf d’Olot, n’és un clar exemple. Dos ballarins de Kukai (un d’ells, Ibon Huarte, també el podem veure a ‘Oskara’) arrenquen a ballar al carrer amb Lluc Fruitós i Clara Pons dels Brodas Bros amb l’únic pretext que la música els convida a moure l’esquelet. El folklore basc i el hip hop “topen” inesperadament i lúdica en una simbiosi desbordant d’energia durant 30 intensos minuts.

‘Oskara’ va més enllà. Està dotada d’una dramatúrgia fragmentada en múltiples escenes bastides amb una exquisida poètica visual (l'inici té molt de Morau i remet a 'Bologna: Pasolini'). El joc de llums, sons i colors –bàsicament el blanc i el negre, tenyits per puntuals gotes de colors vius– i el tuls volàtils que delimiten els quadres creen ambients distints que propicien la consecució d’unes imatges de gran estètica que transporten al camp, a una pista de pilota basca o a un convent. Apareixent i desapareixent elegantment a través dels tuls, amb controlats salts o a càmera lenta, entre xiuxiueigs ancestrals o amb l’imponent cant en directe del bascErramun Martikorena i, també, amb un xic d’interpretació actoral, cinc complets i compenetrats ballarins relaten la necessitat dels pobles per preservar la seva història sense que això els freni a continuar avançant. Qui es despulla completament del seus orígens, perd la identitat...

“La lluita per la supervivència és un assumpte individual. L’evolució és un assumpte col·lectiu. Durant molts segles, les decisions d’uns han marcat el camí d’uns altres. Les nostres decisions determinaran el camí d’uns altres. Qui sóc jo? [...]”. Poc més que unes breus paraules projectades a la pantalla o al mateix teló perquè la dansa es desplegui com un vehicle capaç de transmetre el que, a vegades, no es pot dir. Només sentir.

Un plaer poder gaudir de propostes com aquesta, merescudament premiada amb tres de les set nominacions als Max 2017 (Millor espectacle de dansa, Millor elenc i Millor disseny de vestuari) i el Premi de la Crítica de Catalunya 2016, entre d’altres.