Oskara

informació obra



Coreografia:
Jon Maya
Companyia:
MéliMélo Compagnie
Intèrprets:
Amélie Mélotte
Sinopsi:

Aquest projecte és una trobada entre Kukai Dantza i el coreògraf Marcos Morau, director de La Veronal i Premio Nacional de Danza 2013. La unió entre dos universos coreogràfics i dues mirades cap a la dansa que naveguen entre l'arrel més popular i l'expressió més avantguardista. Un treball que recorre alguns passatges de la cultura basca, els seus mites, des del seu origen fins a l'època contemporània. Un recorregut plàstic i emocional de símbols i d'iconografia que conté la història de l'experiència humana més universal.

Premi de la Crítica 2016 categoria de coreografia

Crítica: Oskara

13/09/2016

Alta intensitatcoreogràfica, un Guggenheim ballat

per Jordi Bordes

La companyia Kukai Dantza ja va venir a tàrrega el 2014 amb una coreografia de Cesc Gelabert. Aquest cop, han insitit amb Marcos Morau,m un coreògraf que suma en èxits totes les propostes que presenta. Si a Gelajauziak la dansa potenciava duets i solos amb gran dosi d'energia i que no aprofitava la relacioamb l'escultura que podria vincular la cultura basca amb la siderúrgia, Morau, presenta un altre quadre carregat de visions folklòriques, però que amb la seva pàtina de blanc pulcre, darrere de cortines i de moviment que es deconstrueix per fer-lo més fragmentat, trasllada aquell món a l'actualitat més rabiosa. També Morau insisteix en la senbsació de fi, d'Apocalipsi, d'advertència a protegir la Natura per no acabar amb la humanitat amb 6 dies (i al setè dia preguntar-se qui ho ha fet això?).

Si és clara la iconografia basca, com ara els cavallets o el pagès del museu, o aquella mena de espantaocells folrats de palla, no és tant evident en el moviment. Morau ha aconseguit que els cossos fibrats i contundents dels ballarins trobin l'elasticitat en les cames i en l'esquena i que s'enrosquin o formin rotllanes que evoquin a girasols obrint-se i enfocant-se cap al sol. No té aturador. La intensittat és absoluta. El text, que tant bé fa en l'entrada per a donar significat al moviment es fa innecessari al final, carregat d'imatges i quafdres que trenquen en emoció. Un cos nu mort damunt d'una llitera. Una veu trencada que canta a la memòria. Unes ombres blanques que zimbregen entre les teles gasoses. Molta llum blanca per contrastar molt bé el negre. 

Molta dansa contemporània europea arrela de la cultura tradicional. Ha costat molt més que també passes a la península. Cesc Gelabert va ser capaç de deconstruir la sardana a La montanya al teu voltant (Grec 2011); el flamenc es treu de sobre les cotilles més estèrils; la jota amplia els seus hortizons... però aquesta peça demostra el camí intens i viu que hi ha per recórrer. Des dels balls populars, generalment masculins, i de força, es passa a una peça de sexe més ambigu i en què la força cedeix protagonisme a la fragilitat de l'equilibri.

A Bilbao, el Guggenheim fa dècades que ha marcat un retorn al centre de gravetat de la ciutat. I ara es torna a mirar el riu. La ciutat apareix reflectida en les seves planxes de la façana. I, de sde dins, els vidres permeten contemplar l'altra vora del riu. S'hi ha integrat. Aquesta peça de Morau juga el mateix paper. S'ha instal·lat en l'arrel d'aquesta dansa folklòrica però trencant-ne els motllos. No per provocaciò ni per caprici, si no per construir un moviment que commou i que dibuixa molt millor el traç dels ciutadans.