Una de les particulars del muntatge és que l’obra,
estrenada el 2010, només es representa un cop a l’any en ciutats diferents; una
altra, és que malgrat el For Pina que
apareix en el títol, no és un espectacle que parla de Pina Bausch, sinó un
homenatge a la coreògrafa alemanya, perquè en temps de creació de la peça de
Platel, Pina va morir.
La primera part del títol, Out of context, ho diu tot del contingut
de l’espectacle: fora de context. És a
dir, no hi ha un sentit precís. No hi ha un discurs concret, ni un concepte
clar i definit.
De totes maneres, una cosa es percep en el
contingut de l’obra, i és que parla de la humanitat. Una narració que arriba a
través d’uns cossos que defineixen idees que les paraules no poden explicar.
Uns cossos propietat d’uns intèrprets fora de sèrie que, a més de tenir uns
físics molt particulars i atraients, són capaços d’extreure un cabal de
moviments que no estan inscrits en cap codi de dansa, sinó que apareixen d’uns
artistes lliures de llenguatges establers i que cuiden tant el petit gest com
moviments impossibles portats al límit.
L’obra s’inicia quan vuit persones s’aixequen
de la platea pugen a l’escenari i progressivament
es despullen i es cobreixen amb unes mantes de color taronja. En l’espai que
els envolta tan sols hi ha uns micròfons que esperen ser utilitzats pels
intèrprets com extensió de les seves veus i com generadors d’infinitat de
sorolls ambientals. Tics, contorsions,
espasmes ens traslladen a un món animal. Els cossos s’observen, s’ensumen, es
llepen, marquen terreny, gemeguen...fins que tot aquest bestiari esdevé humà i
ofereix un show estripat, enginyós i divertit on cada intèrpret té el seu
moment de glòria.
Al ritme d’un encertat còctel musical format
per melodies de Bach, Vivaldi, cançons líriques i un rosari de músiques pop,
els ballarins es llencen a moure’s com
si estiguessin en una discoteca.
Cadascun va a la seva bola, desinhibits de qualsevol sentit del ridícul i
oferint una generositat de gestos tan aparentment estúpids com altres que fan referència
a obres de ballet clàssic, per citar
algun exemple. Sens dubte aquests quaranta-cinc
minuts són el millor de l’espectacle que tanca el cercle tornant al món primitiu
de l’inici. Però l’aparició d’una parella amb un nen petit en braços creuant l’escenari
ens retorna i situa en el món humà, amb
tot el bo i dolent que engloba.
El punt final arriba quan els intèrprets es
vesteixen i es fonen entre el públic, com a part d’aquesta humanitat que
comparteix una excel·lent proposta escènica.
