Ovelles

Teatre

informació obra


Direcció:
Yago Alonso
Dramatúrgia:
Yago Alonso
Intèrprets:
Biel Duran, Albert Triola, Sara Espígul/ Gemma Martínez
Escenografia:
Elisenda Pérez
Vestuari:
CARLOTAOMS
Il·luminació:
Xavi Gardés
So:
Xavi Gardés
Producció:
Flyhard Produccions S.L.
Sinopsi:

- De tots els animals de granja que podíem heretar, les ovelles són les que més em molen.

- Sí, són com abraçables.

El Víctor, l’Alba i l’Arnau, tres germans de Barcelona, es troben per decidir què fer amb una insòlita herència. Però aviat s’adonaran que el que semblava un regal caigut del cel pot capgirar la seva realitat. Aferrats a unes vides que no els satisfan, s’enfrontaran a una decisió que posarà a prova la seva relació de germans.

Ovelles reflexiona, en clau d’humor, sobre la frustració d’una generació molt marcada per la crisi. De com fer front a la decepció i de la permanent necessitat de reinventar-nos. Perquè, realment, voler és poder?

Finalista en la categoria de Petit format als Premis de la Crítica 2018

Crítica: Ovelles

31/05/2018

Trepidant comèdia carregada d'emoció i sorpresa

per Jordi Bordes

La majoria de les obres de teatres es mouen per uns perfils molt quotidians (el carrer, la feina, la casa) per parlar d’una realitat molt compartida. Com les cançons d’amor. Però, Yago Alonso i Carmen Marfià han trobat una sintonia que asseu als personatges al menjador, un espai molt habitual, en la història del teatre (només cal recordar les obres catalogades com a teatro de tresillo), i trobar-li la marca a la paret del moble que ha desaparegut. Deixen uns rastres d’una humanitat molt fèrtil, que oxigena, i que t’agradaria seure-hi i viure la seva herència com si fos teva, amb els problemes que calgui assumir. Ja en les sessions prévies amb públic, la peça arribava ben calibrada de temperatura i ritme. És un coet de Sant Joan preciós. 

En aquesta peça de saló, s’asseuen tant endins d’uns sofà que es dediquen a treure les molles de pa de sota del coixí. Així és Ovelles. Tendra i tova com una ovelleta acabada de passar per la rentadora. Càustica com, l’acudit del gat mort tràgicament dins de l’assecadora. Enfiladissa com la cançó pregravada del piano infantil que, de sobte, els sona trista. Els tres germans es retroben després de la mort dels pares, després d’haver-se callat molts secrets que els han ferit. I comprovant, un cop rere un altre, que hi ha germans que es porten millor que els altres. I altres que es porten pitjor amb els altres. Sense saber què ha estat primer si l’abraçada dels Teletubbies o la denúncia per homosexualitat del bitxo lila.

Aquest Ovelles remet, novament, a la intimitat de la família, com aquella La noia de la làmpada, o La pols (també amb tres germans, davant de la mort del pare). És una proposta molt íntima que li va molt bé a la sala i que també pot ser molt atractiva per a gires en teatres municipals o per fer temporades en sales comercials. Hi ha un cinisme excels al costat d’una sensibilitat notable. Són dos elements que, aparentment es repel·len l’un de l’altre (com l’aigua i l’oli) però que en aquesta misteriosa formulació carreguen l’escena d’una divertida i profunda pòlvora. O ningú ha tingut mai ganes d’abandonar-ho tot i anar-se a fer formatges en una masia dalt del Pirineu? Molt recomanable. Amb germans. I amb parella. Sense germans i sense parella. Vull un ramat de germans tant imperfectes com aquests personatges.