Óyeme con los ojos

Dansa

informació obra


Autoria:
María Pagés
Direcció:
María Pagés
Coreografia:
María Pagés
Dramatúrgia:
El Arbi El Harti
Intèrprets:
María Pagés
Interpretació musical:
Ana Ramón i Juan de Mairena (cante), Rubén Levaniegos (guitarra), Sergio Menem (violoncel), David Moñiz (violí), Chema Uriarte (percussió)
Producció:
Temporada Alta 2014 i El CANAL
Estrena:
Estrena a Temporada Alta 2014
Sinopsi:

María Pagés és una bailaora flamenca molt especial. Després de l’èxit d’aquell gran solo que era Flamenco Republic, després de col·laborar amb els coreògrafs i ballarins Mijaíl Barishnikov i Sidi Larbi Cherkaoui (Dunas va meravellar al Temporada Alta 2009), amb l’escriptor premi Nobel José Saramago o amb l’arquitecte brasiler Oscar Niemeyer, ara fa equip amb l’escriptor i professor de literatura espanyola El Arbi El Harti. El punt de partida és un vers de sor Juana Inés de la Cruz que demana: “Óyeme con los ojos”. La resposta és una mirada molt especial per a un flamenc sentit i generós que també festeja els ulls i sap examinar-se amb humor.

Crítica: Óyeme con los ojos

08/11/2016

Netedat, ritme, coherència, subtilitat, empatia: María Pagés 100%

per Jordi Bordes

La bailaora signa un espectacle rodó. Comença amb ballant amb silenci per fer evident que es pot escoltar amb la mirada. i acaba que el moviment avança el que dirà la cantaora, tocant-se el cabell abans de marxar en silenci novament cap a l'ombra de l'ombra: la mort. És un muntatge molt místic que sap traspassar als instruments. De fet, cada vers sembla que hagi triar un instrument per expressar-se i ella, símplement, dialoga amb aquest poema transformat en música. El compàs de la guitarra, a més, marca el quadrat de la llum (i de l'espai escènic. La veu de la cantaora es representa amb la circumferència. La plenitud musical amb una dansa quie roda sobre sí mateixa al Centre. Els artistes entren i surten del quadre, de l'espai vital. La dansa de Pagés té moments de zapateado vibrants però destaca, cada cop més per aquests braços que s'entortolliguen (reesponenta la veu de la cantaora, i que projectes linies infintes com a Utopía en que ella ballava l'arquitectura de Niemeyer. Musicalment,aquesta peça beu delseu antecedent Yo, Carmen, amb un violoncel i un violí que s'integren amb naturalitat a la guitarra, la percussió, les palmes i les veus quebradas.

Buit de tot, aspira al tot més espiritual donant moments per a la poesia absoluta  (amb el Caminemos juntos de Palabras para Julia escrita per José Agustín Goytisolo), que recirta la mateixa Pagés fora de quadre o el tango desenfadat Rostros que li dóna un aire fesc i desenfadat que ajuda a renovar l'auire dins d'un quadre que s'enfosquia massa després d'uns diàlegs musicals. També torna a brillar el seu vestuari que es desplega amb molta elegància i suma la mixtura dels colors dels sentiments (i, com dèiem, dels instruments que els donen veu). Una peça molt íntima, neta i coherent que donens ganes de veure més María Pagés, més flamenc de sentiment amb alguna guia que traci unes diagonals dramatúrgiques suggerents.