La Natura (en majúscules), que es pretén escoltar i absorbir queda aparcada en aquest experiment escènic. L’excursió performativa Paisatges compartits volia ser una conjunció amb la natura, però l’acaba dominant la veu dels artistes. De totes maneres, és una aventura i una experiència recomanable pel passeig pels camps de L’animal a l’esquena. Desubicar l’hàbitat d’artistes i, sobretot, de públic transforma la mirada: convida que hi hagi més receptivitat. Sense l’entorn habitual, amb un bosc accessible s’accedeix a una intensitat de comunió més gran. Però bona part dels treballs d’aquest projecte europeu (exceptuant el joc dels portuguesos Sofia Dias i Vítor Ruiz, en què es provava d’abraçar arbres, establir contacte entre els individus, cantar amb so gutural, jugar a enganyar el llenguatge...) constata que, avui, paisatge és també una paraula que s’ha civilitzat. Hi ha una altra lloable excepció amb la introducció constant de la música de vent de metall amb partitura d’Ari Benjamin Meyers. Segurament serà perquè no arrossega el pes de la paraula. I sí, la partitura final en la posta de sol és la conjunció ideal.
Aquest projecte, que ha voltat per sis festivals europeus, fins completar el viatge a Celrà, amb el Temporada Alta, constata que la societat occidental ha construït una mena de làmina protectora a partir del llenguatge i la tecnologia per surar per sobre de les amenaces de la natura. Mentre els ases miren curiosos la processó d’espectadors seguint una performance amb tractor en un camp sense llaurar. Graven amb la càmera el que la natura (i els artistes) en realitat demanen que experimentin amb el tacte i l’olor. El mèrit és haver traslladat creadors escènics al camp, en una mena d’art natura escènic. Però, en realitat, dispositius com ara la proposta de Conde de Torrefiel i la de Chiara Bersani i Marco d’Agostin funcionarien pràcticament igual dins d’un teatre. Bersani i D’Agostin pengen un quadre d’una tempesta marina a la punta d’un descampat. Provoquen el contrast i conviden a traspassar el paisatge. Hi ha l’opció de quedar-se i observar o de caminar més enllà. El camí a l’espai s’accelera a partir de la imaginació. Begüm Erciyas i Daniel Kötter, en canvi, conviden a experimentar amb la sensació de volar amb unes ulleres de realitat virtual. Els peus desapareixen i el cos s’alça per sobre de l’hort de les oliveres. El mareig es completa amb la terrible realitat: els drons acaben tenint usos militars per controlar una mina d’or entre Armènia i l’Azerbaidjan. El que fa unes dècades era una comunitat de ciutadans dels dos països, avui és un poblat abandonat, diuen els militants artistes en un llibret que reboten les imatges retratades, des d’un satèl·lit.
Sens dubte, Fira Tàrrega ha fet aproximacions molt més intenses en el camp de l'observació del capvespre. Des d'Opia (en què el públic transita assegut en una butaca de teatre mòbil com si assistís a una panoràmica constat). O el caminar enrere, que descobreix una nova relació desconcertant per a cada usuari a Reverse. O rellegir Thoreau amb Saunterer L'autor, per cert, revista Temporada Alta i el festival Clàssics els propers dies. I, és clar, les expedicions de Kamchatka que, des d'uns personatges anònims i tendres es transita per una Natura quasi clandestina (Alter, Fugit).
Els de Conde de Torrefiel, a tall de tancament, ho deixen ben clar donant la veu a la natura (que identifiquen amb Déu o amb ciència). Aquest ésser dimiteix de voler corregir l’ànsia humana. Sap, i ho diu ben clar, que superarà l’extinció de la humanitat. Com ja deia l’agrupació Sr. Serrano a Katastrophe (i fa menys temps, a Extinció). Al final, l’home racional i inventor de llenguatge sap que les paraules construeixen frases. I que aquestes frases formen paisatges. Com en una conversa trivial es pot parlar de les papallones, o de psicoanàlisi, però el llenguatge aixeca murs i aquests defensen fronteres. Aquest Compartir paisatges és doncs, un oxímoron.
