Panorama. Cia Motus

informació obra



Dramatúrgia:
Erik Ehn, Daniela Nicolò
Ajudant de direcció:
Lola Giouse
Composició musical:
Heather Paauwe
So:
Enrico Casagrande
Il·luminació:
Andrea Gallo, Daniela Nicolò
Vídeo:
CultureHub NYC amb Sangmin Chae, Paride Donatelli, Alessio Spirli
Intèrprets:
Maura Nguyen Donohue, John Gutierrez, Valois Marie Mickens, Eugene the poogene , Richard Ebihara, Zishan Ugurlu
Direcció:
Jesús Benzal, Ole Kristian Tangen
Sinopsi:

Van passar per primera vegada pel festival el 2009 parlant-nos d'adolescència a X(ICS) Racconti Crudeli della Giovinezza [X.03] i l'experiència va ser tan bona que hi van tornar el 2012, amb Alexis. Una tragedia greca i Too late!, dos muntatges amb l'aleshores punyent crisi grega i la relació dels governats i els governants com a teló de fons. Uns anys després, el 2016, Enrico Casagrande i Daniela Nicolò, ànimes de la companyia, van sorprendre en el Grec 2016 amb un ric  imaginari multidisciplinari en el muntatge MDLSX, que era una invitació documental a reflexionar sobre les barreres que ens autoimposem en dividir el món per sexes i en reivindicar el dret a no pertànyer-ne a cap. Ara, la companyia italiana torna al festival amb un espectacle coproduït pel Grec, Panorama. El títol, triat per l'etimologia grega de la paraula, "veure-ho tot", insisteix en aquest dret a no pertànyer, tot i que ara ho apliqui, més que al sexe, a l'origen geogràfic. Motus ens planteja la qüestió a partir d'un llegendari teatre de l'East Village de Nova York (La MaMa) on conviuen actors i actrius de les procedències més diverses que van emigrar fins allà per fer realitat un somni. Llargues entrevistes amb els intèrprets han donat origen a una dramatúrgia de Daniela Nicolò i Erik Ehn que destaca el nomadisme com un valor intrínsec de l'existència, especialment entre els artistes, contraposat a les categories fixes de nacionalitat, raça o professió a les quals sembla que tots ens hàgim d'adscriure de manera obligatòria.

Les trajectòries de cadascun dels intèrprets s'estudien i exploren per tal de plantejar qüestions universals a partir  del que és personal. Tot plegat conforma una narrativa postdocumental sobre l'experiència de ser actor i ser estranger avui, elaborada mitjançant entrevistes amb els intèrprets, però també amb altres entrevistes i filmacions realitzades via Skype o bé directament als països d'origen dels actors i actrius. Tot aquest material arriba a l'espectador en un format multimèdia, gràcies a un elaborat mecanisme escènic desenvolupat pel  Seoul Institute of Arts.

Crítica: Panorama. Cia Motus

19/07/2018

Motus et convida a deixar la teva identitat aparcada per una estona per tal d'observar el panorama en tota la seva dimensió

per Ramon Oliver

No es estrany que quan la nova proposta escènica de la companyia Motus es va presentar a Nova York fa uns pocs mesos, a  bona part de la premsa de la ciutat – una ciutat que forma part alhora del mateix ADN del muntatge, perquè és la ciutat en la qual es troba el llegendari i experimental teatre La MaMa pel qual han passat tots els intèrprets que ara veiem a escena -  li vingués al cap el magistral i mític musical “A Chorus Line”. Estrenat al Broadway de 1975 , l’espectacle de Michael Bennett apostava per fer visible allò que habitualment resta invisible, donant-li veu protagonista als aspirants a formar part del cos de ball d’un d’aquests grans espectacles en els quals tot sembla estar al servei  d’una gran estrella: el sensacional tema “One” amb el qual finalitza l’obra  ve a plasmar de forma admirable això que us dic. El cas és que Bennett va concebre el seu espectacle tot partint d’un taller al qual havia estat convidat i que ben aviat es va fer seu. I en el que hi van participar un grapat de  “gypsies” (  ballarins anònims sempre a cavall d’un projecte cap a un altre i d’audició en audició) disposats a parlar molt obertament del trajecte vital que els havia portat a elegir la dansa com a professió. A partir d’aquí, “A Chorus Line” va adoptar la forma d’una sèrie d’audicions amb quelcom de confessió persdonal, càstings que tenen lloc a l’escenari buit d’un teatre i en els que els aspirants a formar part d’un espectacle són interrogats des de l’ombra per un director que resta sempre invisible ( quelcom que, per cert,  l’adaptació cinematogràfica de l’obra traïa per complert atorgant-li aquest rol a Michael Douglas) .

Doncs també Motus estructura el seu “Panorama” partint d’una sèrie d’entrevistes ( amb format presencial i/o enregistrat ) realitzades a un grapat d’intèrprets amb orígens ben diferents que semblen aspirar a acabar formant part d’un muntatge escènic . Amb una gran diferència , això sí. A  “A Chorus Line” el procés porta a que finalment ens canviï la perspectiva sobre aquells rostres i cossos anònims que quan arriba “One”- el gran número final-  han deixat de ser-ho ,perquè malgrat integrar-se en el cor de ballarins  els podem identificar ja per la seva història particular. A “Panorama”, per contra, el procés d’identificació pren sovint un camí ambigu en el qual no està exclòs el joc de la confusió. Potser inicialment ens semblarà que l’actor o l’actriu que parla està construint davant nostre quelcom semblant a un retrat personal, a una identitat definida. Però a mesura que la proposta avança ens adonem que les coses no són tan unidireccionals, que la identificació entre l’actor o l’actriu que parla i el relat que ens transmet no té perquè ser unívoca, que allò que ens presenta com a seu  pot perfectament  formar potser part de la representació d’un altre.

Quan , fa sis anys, Motus va estrenar al Grec “Alexis. Una tragèdia grega”, no ens trobàvem pas a l’escenari a l’Alexis (el jove mort a mans de la policia en les revoltes que van tenir lloc a l’Atenas de fa una dècada) sinó a una Antígona la identitat de la qual com a gran heroïna de la tragèdia clàssica s’havia diluït del tot per tal de convertir-se en rostre anònim de la lluita anti sistema. Quan fa un parell d’estius Motus va tornar al Grec amb l’extraordinari  “MDLSX”, el que ens vam trobar llavors va ser una peça en la qual – i gràcies al memorable treball de Silvia Calderoni-  quedaven polvoritzades per obsoletes les identitats que pretenen dividir el món en gèneres sexuals i posar-li portes al camp de la sexualitat. I seguint una lògica implacable i impecable,  ara ens arriba un “Panorama” que reivindica l’urgent necessitat d’esborrar fronteres identitàries ( el que no vol dir en absolut oblidar-se dels propis orígens culturals) si volem tenir un bon panorama de tot plegat; si volem recuperar el significat  inicial  de la paraula i tenir  una visió àmplia  sense obstacles visuals de per mig. Però sense descartar alhora que aquesta visió tan panoràmica provoqui cert vertigen: la pèrdua de referents estables i normatius  sempre resulta vertiginosa. Així doncs, qui vulgui abocar-se a aquest molt suggestiu panorama ha de fer-ho oblidant-se de l’esquema habitual que acostuma a seguir un espectacle document organitzat a partir d’un recull d’entrevistes. Ha de fer-ho també oblidant-se d’aquell punt de íntima connexió que podia sentir amb el /la protagonista de MDLSX: la major dispersió marca també una major distància emocional . I ha de fer-ho amb prou disposició com per  a deixar-se portar per paraules i accions que el faran transitar per espais dins dels quals hi caben des del “moonwalk” de  Michael Jackson a l’escena més cèlebre del Robert de Niro de “Taxi Driver” .Des de l’striptease fet per guanyar-te uns calerons ( com molt bé i amb molt bon humor assenyala una de les actrius, si et passes la vida despullant-te de franc a espectacles radicals i alternatius ja va bé fer-ho de tant en tant a canvi d’un grapat de dòlars) fins l’striptease que et despulla dels teus trets immigrants. Des de la negació del terrorisme que malgrat tot admet la possibilitat justificada d’actuar de manera terrorista, fins a l’opció de reivindicar el paper que la droga dura ha jugat i seguirà jugant a la teva vida. Des de la perplexitat de tenir que acceptar que ara el president de la nació on vius respongui al nom i a la sinistra ideologia de Donald Trump, fins l’acte onanista amb elements alimentaris de per mig capaç de recordar-te que que ni Donald et pot impedir del tot la possibilitat del plaer , i de servir-te del plaer com a instrument transgressor . I no és gens casual que entre aquesta barreja d’identitats subratllada per un constant collage d’imatges videogràfiques  ( moltes d’elles, creades en directe al millor estil Agrupación Señor Serrano) , l’estimulant, notable i imperfecte espectacle de Motus li reservi també un lloc d’honor a una torbadora  i al seu moment força maltractada pel·lícula d’Antonioni curiosament filmada en gran part a Barcelona, aquella “De profesión: reporter” que van protagonitzar Jack Nicholson i Maria Schneider. Si no l’heu vista, només us diré que la peli girava al voltant d’un reporter gràfic en plena crisi existencial que decideix esborrar-se del mapa assumint la identitat d’un desconegut sobtadament mort ,i assumint alhora sense saber-ho totes les amenaces que planejaven damunt l’existència del desconegut. Però com ens recorda una escena de la pel·lícula que a l’espectacle agafa una especial significació, potser en realitat quan et giris atemorit esperant trobar-te l’ombra del teu perseguidor , només et trobis amb els arbres d’una carretera que es va perdent darrera teu a la mateixa velocitat a la que circula el cotxe en el que viatgen els protagonistes. I aquests arbres i aquest cotxe que a l’espectacle  acaben transformar-se en teló de fons d’una sèrie d’accions amb molt diferents significats, , es converteixen alhora en potent metàfora d’una vida que circula més enllà de les identitats passatgeres per tal de generar una identitat sense forma acabada que es superposa a totes les altres.