No es estrany que
quan la nova proposta escènica de la companyia Motus es va presentar a Nova
York fa uns pocs mesos, a bona part de
la premsa de la ciutat – una ciutat que forma part alhora del mateix ADN del
muntatge, perquè és la ciutat en la qual es troba el llegendari i experimental
teatre La MaMa pel qual han passat tots els intèrprets que ara veiem a escena - li vingués al cap el magistral i mític
musical “A Chorus Line”. Estrenat al Broadway de 1975 , l’espectacle de Michael
Bennett apostava per fer visible allò que habitualment resta invisible,
donant-li veu protagonista als aspirants a formar part del cos de ball d’un
d’aquests grans espectacles en els quals tot sembla estar al servei d’una gran estrella: el sensacional tema
“One” amb el qual finalitza l’obra ve a
plasmar de forma admirable això que us dic. El cas és que Bennett va concebre
el seu espectacle tot partint d’un taller al qual havia estat convidat i que
ben aviat es va fer seu. I en el que hi van participar un grapat de “gypsies” ( ballarins anònims sempre a cavall d’un
projecte cap a un altre i d’audició en audició) disposats a parlar molt
obertament del trajecte vital que els havia portat a elegir la dansa com a
professió. A partir d’aquí, “A Chorus Line” va adoptar la forma d’una sèrie
d’audicions amb quelcom de confessió persdonal, càstings que tenen lloc a
l’escenari buit d’un teatre i en els que els aspirants a formar part d’un
espectacle són interrogats des de l’ombra per un director que resta sempre
invisible ( quelcom que, per cert, l’adaptació cinematogràfica de l’obra traïa
per complert atorgant-li aquest rol a Michael Douglas) .
Doncs també Motus
estructura el seu “Panorama” partint d’una sèrie d’entrevistes ( amb format
presencial i/o enregistrat ) realitzades a un grapat d’intèrprets amb orígens
ben diferents que semblen aspirar a acabar formant part d’un muntatge escènic .
Amb una gran diferència , això sí. A “A
Chorus Line” el procés porta a que finalment ens canviï la perspectiva sobre
aquells rostres i cossos anònims que quan arriba “One”- el gran número final- han deixat de ser-ho ,perquè malgrat
integrar-se en el cor de ballarins els podem
identificar ja per la seva història particular. A “Panorama”, per contra, el
procés d’identificació pren sovint un camí ambigu en el qual no està exclòs el
joc de la confusió. Potser inicialment ens semblarà que l’actor o l’actriu que
parla està construint davant nostre quelcom semblant a un retrat personal, a
una identitat definida. Però a mesura que la proposta avança ens adonem que les
coses no són tan unidireccionals, que la identificació entre l’actor o l’actriu
que parla i el relat que ens transmet no té perquè ser unívoca, que allò que
ens presenta com a seu pot perfectament formar potser part de la representació d’un altre.
Quan , fa sis
anys, Motus va estrenar al Grec “Alexis. Una tragèdia grega”, no ens trobàvem
pas a l’escenari a l’Alexis (el jove mort a mans de la policia en les revoltes
que van tenir lloc a l’Atenas de fa una dècada) sinó a una Antígona la identitat
de la qual com a gran heroïna de la tragèdia clàssica s’havia diluït del tot
per tal de convertir-se en rostre anònim de la lluita anti sistema. Quan fa un
parell d’estius Motus va tornar al Grec amb l’extraordinari “MDLSX”, el que ens vam trobar llavors va ser
una peça en la qual – i gràcies al memorable treball de Silvia Calderoni- quedaven polvoritzades per obsoletes les
identitats que pretenen dividir el món en gèneres sexuals i posar-li portes al
camp de la sexualitat. I seguint una lògica implacable i impecable, ara ens arriba un “Panorama” que reivindica
l’urgent necessitat d’esborrar fronteres identitàries ( el que no vol dir en
absolut oblidar-se dels propis orígens culturals) si volem tenir un bon
panorama de tot plegat; si volem recuperar el significat inicial de la paraula i tenir una visió àmplia sense obstacles visuals de per mig. Però sense
descartar alhora que aquesta visió tan panoràmica provoqui cert vertigen: la
pèrdua de referents estables i normatius
sempre resulta vertiginosa. Així doncs, qui vulgui abocar-se a aquest molt
suggestiu panorama ha de fer-ho oblidant-se de l’esquema habitual que acostuma
a seguir un espectacle document organitzat a partir d’un recull d’entrevistes.
Ha de fer-ho també oblidant-se d’aquell punt de íntima connexió que podia
sentir amb el /la protagonista de MDLSX: la major dispersió marca també una
major distància emocional . I ha de fer-ho amb prou disposició com per a deixar-se portar per paraules i accions que
el faran transitar per espais dins dels quals hi caben des del “moonwalk” de Michael Jackson a l’escena més cèlebre del Robert
de Niro de “Taxi Driver” .Des de l’striptease fet per guanyar-te uns calerons (
com molt bé i amb molt bon humor assenyala una de les actrius, si et passes la
vida despullant-te de franc a espectacles radicals i alternatius ja va bé
fer-ho de tant en tant a canvi d’un grapat de dòlars) fins l’striptease que et
despulla dels teus trets immigrants. Des de la negació del terrorisme que
malgrat tot admet la possibilitat justificada d’actuar de manera terrorista,
fins a l’opció de reivindicar el paper que la droga dura ha jugat i seguirà
jugant a la teva vida. Des de la perplexitat de tenir que acceptar que ara el
president de la nació on vius respongui al nom i a la sinistra ideologia de
Donald Trump, fins l’acte onanista amb elements alimentaris de per mig capaç de
recordar-te que que ni Donald et pot impedir del tot la possibilitat del plaer
, i de servir-te del plaer com a instrument transgressor . I no és gens casual
que entre aquesta barreja d’identitats subratllada per un constant collage
d’imatges videogràfiques ( moltes
d’elles, creades en directe al millor estil Agrupación Señor Serrano) , l’estimulant,
notable i imperfecte espectacle de Motus li reservi també un lloc d’honor a una
torbadora i al seu moment força
maltractada pel·lícula d’Antonioni curiosament filmada en gran part a
Barcelona, aquella “De profesión: reporter” que van protagonitzar Jack
Nicholson i Maria Schneider. Si no l’heu vista, només us diré que la peli
girava al voltant d’un reporter gràfic en plena crisi existencial que decideix
esborrar-se del mapa assumint la identitat d’un desconegut sobtadament mort ,i
assumint alhora sense saber-ho totes les amenaces que planejaven damunt
l’existència del desconegut. Però com ens recorda una escena de la pel·lícula
que a l’espectacle agafa una especial significació, potser en realitat quan et
giris atemorit esperant trobar-te l’ombra del teu perseguidor , només et trobis
amb els arbres d’una carretera que es va perdent darrera teu a la mateixa
velocitat a la que circula el cotxe en el que viatgen els protagonistes. I
aquests arbres i aquest cotxe que a l’espectacle acaben transformar-se en teló de fons d’una
sèrie d’accions amb molt diferents significats, , es converteixen alhora en
potent metàfora d’una vida que circula més enllà de les identitats passatgeres
per tal de generar una identitat sense forma acabada que es superposa a totes
les altres.
