Panorama des del pont

informació obra



Direcció:
Georges Lavaudant
Intèrprets:
Eduard Fernández, Jordi Martínez, Mercè Pons, Marina Salas, Marcel Borràs / Bernat Quintana, Pep Ambròs, Rafa Cruz, Sergi Vallès
Producció:
Teatre Romea, LG Théâtre
Músics:
Miquel Tejada (piano i teclats), Oriol Padrós (guitarres)
Sinopsi:

L’any 1955, deu anys després del desenllaç de la Segona Guerra Mundial, la immigració il·legal és una realitat generalitzada als Estats Units. Eddie Carbone, un honrat treballador d’origen italià, viu obsessionat per la passió devastadora que sent per la seva neboda, a la qual van recollir ell i la seva esposa quan la noia va quedar òrfena. Una situació insostenible que el superarà i el durà a trair la família i a trencar la llei de silenci establerta entre els treballadors, majoritàriament immigrants, del port de Nova York.

Crítica: Panorama des del pont

13/02/2016

Guarda, il Bruccolino!!!

per Maite Guisado

El novel·lista i dramaturg nord-americà Arthur Miller és un exemple clar d'intel·lectual antisistema. De fet, "Panorama des del pont" sorgeix d'un fet significatiu. Els amics Miller i Elia Kazan projectaven fer un documental quan tot d'un plegat el cineasta va denunciar el dramaturg davant el Comitè d'Activitats Antiamericanes del senador MacCarthy. D'aquella delació cadascun en va fer el seu discurs: el segon va realitzar la pel·lícula "La llei del silenci" amb Marlon Brando i el primer, l'obra teatral "Panorama des del Pont". A l'estrena a Londres, el 1956, Miller hi va acudir amb la seva flamant esposa, Marilyn Monroe. El director del muntatge, ni més ni menys, fou Peter Brook.

No és de les obres més representades, però justament fa deu anys en vam poder veure al Teatre Nacional l'excel·lent posada en escena de Rafel Duran, protagonitzada per Toni Sevilla, Pepa López, Carlota Olcina, Andreu Benito...

Ara s'hi ha posat George Lavaudant, amb l'ajudant de direcció Ester Nadal i l'assistència efectiva d'Ariel García Valdés. Una coproducció de Focus i el director francès.

És una tragèdia. No cal dir-ho. Una tragèdia d'un home qualsevol. Des de l'inici l'advocat Alfieri, impecable i convincent Jordi Martínez, l'amic de la família, com un corifeu, ens anuncia que allò no acabarà bé.

El nus de la cosa és, d'una banda, l'obsessió creixent del protagonista, Eddie Carbone -encarnat per Eduard Fernández-, per la neboda que ha criat com una filla i, de l'altra, l'assumpte de la immigració. Totes dues qüestions s'entrellacen en l'enamorament de Kate, la neboda, i Rodolfo, un dels dos cosins acabats d'arribar il·legalment d'Itàlia i allotjats a casa. Interpretats un, el pare de família Marco, per un magnífic Pep Ambrós, irat i contingut alhora, i l'altre, el solter ros, simpàtic i encisador que enamora la neboda, Marcel Borràs, que se'ns posa a la butxaca. Mercè Pons interpreta amb nivell òptim la dona d'Eddie Carbone, que té més paciència que un sant.

Vaig veure un assaig, una setmana abans de l'estrena, i realment Lavaudant i tot l'equip de direcció feien una feina estricta. Però veient el resultat, uns dies després de l'estrena, sembla que han deixat els actors de la mà de déu en alguns aspectes mal lligats. O potser mal plantejats d'origen, no ho sé.

L'Eduard Fernández té moments molt bons, moments. És un gran actor, però sempre el veus a ell, i aquí talment sembla el tinent Colombo de les sèries de tv. 

No cal que Pompeu Fabra aixequi el cap, però per descomptat la llengua que es parla és inadmissible, no tan sols contaminada de castellanismes, sinó també farcida d'incorreccions gramaticals d'allò més bàsic i que no aporten res. Sense parlar de la fonètica! En aquest aspecte peca el mateix Fernández -més en la dicció- i sobretot la neboda, Marina Salas -com a Lolita, excel·lent-, que és l'exemple perfecte de xava barceloní de nova generació. Horrorós. I en conjunt, em costa creure que la traducció de Joan Sellent sigui així, plagada de pronoms que no fan falta i un fotimer d'errors que clamen el cel, però ho és. 

No sabria concloure res sobre aquesta posada en escena. 

Hi ha dos moments d'or: quan la policia agafa els immigrants, el poli agafa en Marco i en Rodolfo queda sense que ningú l'aguanti, i quan s'acaba la discussió sembla que ell s'acosti perquè l'emmanillin, simplement perquè l'escena no ha estat ben resolta. L'altre moment, crucial, és la mort del prota. Fa riure. És de funció de final de curs. De fet, hi ha moltes escenes patètiques en què el públic es pixa.

No puc dir res més. Aneu-ho a veure i jutgeu-ho per vosaltres mateixos.

La setmana que ve s'emetrà el reportatge d'aquest muntatge a TVE.

De moment podeu veure el reportatge de la versió de Rafel Duran, amb un breu perfil de Miller:


Trivial