El tío Pepe i el pallasso Chochotte són una parella de comediants que arriben a la plaça del poble i munten la seva petita carpa de circ, però tots els artistes de la companyia han desaparegut. La seva única atracció és un elefantet anomenat Babar que vol ser artista però té por dels humans i no vol sortir a la pista. La parella d'artistes hauran d'improvisar perquè la funció continuï i convèncer l'elefant perquè en faci el gran nombre i així guanyar-se unes monedes per menjar. La Maquiné fa un espectacle inspirat en el món del circ itinerant de sempre. Una obra plena de vitalitat, humor i tendresa que farà gaudir tots els públics.
Sap greu. Un circ clàssic, que juga als referents de nomadisme, de peripècia, de ganes d'actuar, però no poder fer-ho per falta de limitacions es mereix alguna cosa més que aquest muntatge. L'art de la comèdia, d'Eduardo de Filippo, ho explica molt bé. Però de fet, també ressona a You say tomato, o a l'Zloty de Pau Palaus.
Potser va ser una mala funció. Però és una llàstima veure tan poca connexió entre l'august, el cara blanca i el músic. Sembla que el joc fos el de trepitjar-se i a buscar el riure del seu gag per sobre de l'altre. Les entrades més barroeres poden ser sensibles, si hi ha escolta. Sobta aquestes desavinences quan Parade fa temps que roda, i fins i tot, Chochotte va ser el fil dels Premis Max 2023. L'obra té elements que poden ser molt suggerents, com la música interpretada en directe: Erik Satie (1866-1925), Francis Poulenc (1899-1963) i Igor Stravinski (1882-1971), que queda menystinguda amb molt poca traça. O els instants de manipulació d'objectes com el cuc de la poma, que surt de la cistella de l'encantador de serps, o sobretot, el funambulista que recorda els mítics personatges de Jordi Bertran (Antologia). L'aparició de Babar és preciosa, sí, però ja és massa tard per salvar un vaixell que fa temps que anava a la deriva.