You say tomato

informació obra


Aquest espectacle forma part de l'Itinerari Recomana
Tastaolletes
Itineraris recomana

Intèrprets:
Anna Moliner, Joan Negrié
Direcció:
Jordi Casanovas
Escenografia:
Enric Planas
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

I si ara, simplement, ho deixéssim estar? Hem travessat el país en cotxe innumerables vegades, hem actuat a locals ruïnosos, hem mantingut llargues i pesades converses amb empresaris indesitjables i ens hem deixat la pell en cada concert; hem renunciat a amics, a aficions i a estones d’oci, hem regalat les nostres vacances, les nostres hores de son, hem deixat de fer viatges; ho hem donat literalment tot per aconseguir el nostre somni. Però avui tenim 37 anys i poc a poc comencem a adonar-nos que la vida que havíem somiat no té resa veure amb aquesta. Aleshores per què no ho deixem estar? Simplement. Per què no ens acomiadem amb un últim gran concert i ho deixem estar.

En Santi, fill renegat d’una llarga nissaga d’orquestristes de comarques, i la Rosó, nena prodigi televisiva dels primers noranta, porten 10 anys vivint junts. La seva història d’amor va començar juntament amb un trepidant projecte musical que els havia de portar, un dia o altre, al capdamunt de l’escena catalana. Els anys han passat i aquest dia no ha arribat. Avui, mentre esperen que les portes s’obrin i el local s’ompli de gent per recuperar part dels diners que han perdut en la seva darrera gira, no tindran més remei que preguntar-se cap a on va el seu projecte musical, cap a on va la seva història d’amor i quina de les dues coses està destruint a l’altre.

Amb referents al cap com "Ay! Carmela" de José Sanchís Sinisterra, "El viaje a ninguna parte" de Fernando Fernan Gómez o "Minetti" de Thomas Bernhard, volem que "You Say Tomato" sigui una comèdia intensa i profundament humana on el diàleg còmic i la música lleugera construeixin una reflexió des acomplexada sobre el sentit real de l’art en el món en que vivim, sobre la satisfacció i la felicitat en les relacions de parella i, en general, sobre tot allò que ens trobem el dia que deixem de ser joves, deixem de tenir tota la vida per davant i ens adonem que, si no fem alguna cosa per evitar-ho, la nostra vida serà així fins als darrers dies. És això el que volíem?


Crítica: You say tomato

01/10/2015

De nou, comèdia tòpica, però aquesta furga amb punteria en la relació de parella en crisi

per Jordi Bordes

Feia temps que Joan Negrié i Anna Moliner volien treballar, com a parella, junts a escena. Havien fet petits papers en què es trobaven intermitentment, d'un muntatge a un altre. Ara, han fet la pau. I que els duri.  A "You say tomato" representen una parella de romàntics que són uns complexos artistes de pega. L'espectacle, que té el to textual de Joan Yago i l'aire fresquíssim de Joan Maria Segura a la direcció, demana a crits fer llargues gires per tots els teatres municipals i demés festes majors. Té un esquitx de música (Xavier Mestres, afinadíssim assessorament) que demostra la versatilitat dels actors però es defensa des d'una comicitat divertida que s'emmiralla en les petites realitats (un petit accident topant un cotxe amb una pilona; les presses innecessàries perquè després ningú els hi obra el teatre...) És un argument prou repetit ("Paradís" de Divinas o "La Julieta" de Rosa Gàmiz amb Oriol Broggi) però la relació de parella (una discussió,per moments, ben agra) aporta un aire nou entre caixes.

En aquest muntatge, Joan Yago s’ha atrevit a parlar de la relació de parella i també del que passa darrere les cortines llampants del teatre. Yago, captivat per les crisi dels 30 i dels 40 dels dos protagonistes (uns empàtics Anna Moliner i Joan Negrié, capaços de fer riure, emocionar i sorprendre amb una coreografia brillantment divertida) insinua que, potser, la felicitat és acomodar-se en una zona de confort menys atractiva. En aquest diàleg d’una parella que s’amaga darrere un ofici que no els satisfà però que els permet seguir vivint, portes enfora, una enganyosa vida d’èxit esclaten bombes de profunditat. El públic frena les riallades en sec. Com més es vesteixen els actors, més es despullen les raons dels personatges. Tots dos són covards i derrotats però somnien en aconseguir "Five more minuts" (el títol del seu disc) de glòria. Un retrat descarnat de les vides insignificants però ben pròpies que patim tots. La felicitat ja no és mítica com cantava a "Aneboda" o a "Bluf", ara és pragmàtica.


Trivial