You say tomato

informació obra


Aquest espectacle forma part de l'Itinerari Recomana
Tastaolletes
Itineraris recomana

Intèrprets:
Anna Moliner, Joan Negrié
Direcció:
Jordi Casanovas
Escenografia:
Enric Planas
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

I si ara, simplement, ho deixéssim estar? Hem travessat el país en cotxe innumerables vegades, hem actuat a locals ruïnosos, hem mantingut llargues i pesades converses amb empresaris indesitjables i ens hem deixat la pell en cada concert; hem renunciat a amics, a aficions i a estones d’oci, hem regalat les nostres vacances, les nostres hores de son, hem deixat de fer viatges; ho hem donat literalment tot per aconseguir el nostre somni. Però avui tenim 37 anys i poc a poc comencem a adonar-nos que la vida que havíem somiat no té resa veure amb aquesta. Aleshores per què no ho deixem estar? Simplement. Per què no ens acomiadem amb un últim gran concert i ho deixem estar.

En Santi, fill renegat d’una llarga nissaga d’orquestristes de comarques, i la Rosó, nena prodigi televisiva dels primers noranta, porten 10 anys vivint junts. La seva història d’amor va començar juntament amb un trepidant projecte musical que els havia de portar, un dia o altre, al capdamunt de l’escena catalana. Els anys han passat i aquest dia no ha arribat. Avui, mentre esperen que les portes s’obrin i el local s’ompli de gent per recuperar part dels diners que han perdut en la seva darrera gira, no tindran més remei que preguntar-se cap a on va el seu projecte musical, cap a on va la seva història d’amor i quina de les dues coses està destruint a l’altre.

Amb referents al cap com "Ay! Carmela" de José Sanchís Sinisterra, "El viaje a ninguna parte" de Fernando Fernan Gómez o "Minetti" de Thomas Bernhard, volem que "You Say Tomato" sigui una comèdia intensa i profundament humana on el diàleg còmic i la música lleugera construeixin una reflexió des acomplexada sobre el sentit real de l’art en el món en que vivim, sobre la satisfacció i la felicitat en les relacions de parella i, en general, sobre tot allò que ens trobem el dia que deixem de ser joves, deixem de tenir tota la vida per davant i ens adonem que, si no fem alguna cosa per evitar-ho, la nostra vida serà així fins als darrers dies. És això el que volíem?


Crítica: You say tomato

26/10/2015

Un seductora parella

per César López Rosell

Joan Negrié, amb un notable currículum a l’esquena, i la camaleònica i versàtil Anna Moliner formen una tendra i seductora parella a You say tomato, un títol inspirat en la cançó d’un film protagonitzat per Fred Astaire i Ginger Rogers. Aquesta comèdia xou de Joan Yago, dirigida per Joan Maria Segura i amb direcció musical de Xavier Mestres, triomfa a la Sala Muntaner. 

 El Santi, inconformista seguidor de la tradició de les orquestres de comarques, i la Rosó, nena prodigi de la TV dels anys 90, es coneixen i s’enamoren. Junts s’enfronten a la vida en comú i al repte d’un projecte artístic destinat a catapultar-los a un triomf que mai acaba d’arribar, salvant un efímer èxit amb Five more minuts, disc que va propiciar els seus únics instants de glòria. 

 En els 10 anys que fa que estan junts, els dos artistes sobreviuen amb molta dificultat fent bolos de festa major amb un espectacle de populars duets romàntics. Durant els preparatius d’una d’aquestes aparicions en un local de mala mort esclata la seva crisi existencial. Mentre ajusten veus i assagen passos de ball emergeixen els interrogants del seu futur en la música i els dels devastadors efectes que aquest frustrat projecte té en la seva ja desgastada relació afectiva, que ella atribueix a la crisi dels 40 anys de l’immadur personatge de Negrié. 

 El tema no és nou, però la frescor, agilitat i naturalitat dels diàlegs d’aquest text irònic però agredolç aconsegueix que els protagonistes desprenguin una contagiosa proximitat que t’acosta a la seva permanent inestabilitat. Moliner, atractiva, lluminosa i desinhibida, torna a exhibir el seu talent per a la comèdia i per a la música. Les interpretacions de tots dos en el popurri del final de la funció, amb un captivador Negrié en el registre canor i en la faceta actoral, són un al·licient més perquè aquesta producció, que va més enllà del recurrent relat de la vida entre bastidors, sigui una de les més recomanables de la cartellera. 


Trivial