You say tomato

informació obra


Aquest espectacle forma part de l'Itinerari Recomana
Tastaolletes
Itineraris recomana

Intèrprets:
Anna Moliner, Joan Negrié
Direcció:
Jordi Casanovas
Escenografia:
Enric Planas
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

I si ara, simplement, ho deixéssim estar? Hem travessat el país en cotxe innumerables vegades, hem actuat a locals ruïnosos, hem mantingut llargues i pesades converses amb empresaris indesitjables i ens hem deixat la pell en cada concert; hem renunciat a amics, a aficions i a estones d’oci, hem regalat les nostres vacances, les nostres hores de son, hem deixat de fer viatges; ho hem donat literalment tot per aconseguir el nostre somni. Però avui tenim 37 anys i poc a poc comencem a adonar-nos que la vida que havíem somiat no té resa veure amb aquesta. Aleshores per què no ho deixem estar? Simplement. Per què no ens acomiadem amb un últim gran concert i ho deixem estar.

En Santi, fill renegat d’una llarga nissaga d’orquestristes de comarques, i la Rosó, nena prodigi televisiva dels primers noranta, porten 10 anys vivint junts. La seva història d’amor va començar juntament amb un trepidant projecte musical que els havia de portar, un dia o altre, al capdamunt de l’escena catalana. Els anys han passat i aquest dia no ha arribat. Avui, mentre esperen que les portes s’obrin i el local s’ompli de gent per recuperar part dels diners que han perdut en la seva darrera gira, no tindran més remei que preguntar-se cap a on va el seu projecte musical, cap a on va la seva història d’amor i quina de les dues coses està destruint a l’altre.

Amb referents al cap com "Ay! Carmela" de José Sanchís Sinisterra, "El viaje a ninguna parte" de Fernando Fernan Gómez o "Minetti" de Thomas Bernhard, volem que "You Say Tomato" sigui una comèdia intensa i profundament humana on el diàleg còmic i la música lleugera construeixin una reflexió des acomplexada sobre el sentit real de l’art en el món en que vivim, sobre la satisfacció i la felicitat en les relacions de parella i, en general, sobre tot allò que ens trobem el dia que deixem de ser joves, deixem de tenir tota la vida per davant i ens adonem que, si no fem alguna cosa per evitar-ho, la nostra vida serà així fins als darrers dies. És això el que volíem?


Crítica: You say tomato

03/01/2017

Divertida lloa a la renúncia

per Víctor Giralt

El recorregut d’aquesta comèdia agredolça és ja força llarg, i tot sembla indicar que ho serà més. Desprèn una química que no ha passat desapercebuda als espectadors, fruit d’una equació infalible que té, al meu parer, dos factors determinants.

Un és la credibilitat dels diàlegs d’aquesta parella de perdedors (ho són tant com tots nosaltres); dos artistes de ‘bolo’ barat de festa major, que canten i ballen sobre música enllaunada cançons romàntiques de tots els temps. Entre bambolines i abans d’una d’aquestes actuacions gens estel·lars, s’obre la caixa dels trons. Les renúncies vitals i els fracassos passen factura, la crisi de parella s’amplifica amb l’obligada convivència laboral (per cert: el títol del muntatge, extret d’una cançó de Gershwin remet a allò de ‘tu dius blanc, jo dic negre’). Però tot això no es presenta des de l’amargor, sinó que flueix a través de comentaris i rèpliques espurnejades d’humor i comicitat. Un guió de dialogista intel·ligent, el de Joan Yago.

L’altra carta guanyadora és la parella d’intèrprets, que sembla realment una parella de fet. La compenetració és admirable, com a actors, ballarins i cantants. I la versatilitat d’Anna Moliner va en augment, dia a dia. Vaig tenir la sort d’assistir a la funció número 100, que va esdevenir una càlida festa d’aniversari. A més de ballar i cantar un popurri de cançons inèdit a l’espectacle, l’Anna Moliner va entregar, en acústic, una de les cançons enregistrades al seu primer disc, del qual ja n’ esperem la presentació. Que tremoli l’escena ‘indie’ catalana. Ja la veig tocant al Primavera Sound.


Trivial