You say tomato

Teatre | Musical

informació obra


Aquest espectacle forma part de l'Itinerari Recomana
Tastaolletes
Itineraris recomana
Intèrprets:
Anna Moliner, Joan Negrié
Autoria:
Joan Yago
Direcció:
Joan Maria Segura Bernadas
Vestuari:
Albert Pascual
Escenografia:
Albert Pascual
Il·luminació:
Marc Salicrú
Coreografia:
Joan Maria Segura Bernadas
Direcció Musical:
Xavier Mestres
Sinopsi:

I si ara, simplement, ho deixéssim estar? Hem travessat el país en cotxe innumerables vegades, hem actuat a locals ruïnosos, hem mantingut llargues i pesades converses amb empresaris indesitjables i ens hem deixat la pell en cada concert; hem renunciat a amics, a aficions i a estones d’oci, hem regalat les nostres vacances, les nostres hores de son, hem deixat de fer viatges; ho hem donat literalment tot per aconseguir el nostre somni. Però avui tenim 37 anys i poc a poc comencem a adonar-nos que la vida que havíem somiat no té resa veure amb aquesta. Aleshores per què no ho deixem estar? Simplement. Per què no ens acomiadem amb un últim gran concert i ho deixem estar.

En Santi, fill renegat d’una llarga nissaga d’orquestristes de comarques, i la Rosó, nena prodigi televisiva dels primers noranta, porten 10 anys vivint junts. La seva història d’amor va començar juntament amb un trepidant projecte musical que els havia de portar, un dia o altre, al capdamunt de l’escena catalana. Els anys han passat i aquest dia no ha arribat. Avui, mentre esperen que les portes s’obrin i el local s’ompli de gent per recuperar part dels diners que han perdut en la seva darrera gira, no tindran més remei que preguntar-se cap a on va el seu projecte musical, cap a on va la seva història d’amor i quina de les dues coses està destruint a l’altre.

Amb referents al cap com "Ay! Carmela" de José Sanchís Sinisterra, "El viaje a ninguna parte" de Fernando Fernan Gómez o "Minetti" de Thomas Bernhard, volem que "You Say Tomato" sigui una comèdia intensa i profundament humana on el diàleg còmic i la música lleugera construeixin una reflexió des acomplexada sobre el sentit real de l’art en el món en que vivim, sobre la satisfacció i la felicitat en les relacions de parella i, en general, sobre tot allò que ens trobem el dia que deixem de ser joves, deixem de tenir tota la vida per davant i ens adonem que, si no fem alguna cosa per evitar-ho, la nostra vida serà així fins als darrers dies. És això el que volíem?


Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: You say tomato

04/10/2016

Voilà, aquí tens la vida

per Núria Cañamares

Qui no vulgui veure’s retratat que no vagi a veure-la. Però que sàpiga que aquest gest és de covards i que la vida és entomar i aprendre. Vaja, que de petits conflictes interns –encara que potser no els expliquem– en tenim tots i que aplaudim Joan Yago (dramaturg de capçalera de La Calòrica) per haver-se atrevit a posar-los negre sobre blanc. A més a més, hi ha drama, sí, però és d’aquell drama que frega la comèdia i que, mentre et va lligant el nus a l’estómac, et distreu fent-te riure.

Això costa molt i alhora està molt bé, perquè et planta la vida al davant, sense maquillatge, amb els seus clarobscurs, perquè la miris en tercera persona però la reflexionis en primera, des de l’anonimat d’una butaca amagada en la foscor. És o no és un privilegi experimentar una situació que, poc o molt, talment o reenfocada, podem arribar a trobar-nos i analitzar –sense prendre mal– com es pot resoldre?

La situació: una parella a la vida real i també als escenaris amb 10 anys de relació que, just abans del bolo de Festa Major, té una petita enganxada que, de mica en mica, deixarà a la vista el problema de fons. Idealismes, inèrcies, zones de confort, objectius cada cop menys compartits, diferència d’edat, crisi de canvi de dècada... aniran espetegant com si fossin bombolles fins aleshores captives i, ara, en estat d’ebullició.

Tot i la duresa de sentències com “No estem vivint la vida que volíem i no tenim la possibilitat que millori” no és ni molt menys un espectacle depriment. Al contrari: pot ser una empenta per actuar i ser més feliç, pot servir per treure ferro a l’assumpte i adonar-se que un no pot estar preocupat malaltissament per allò que no ha fet, allà on no ha anat, allò que no ha dit... És com una crida amable a la “o caixa o faixa”, a emprendre amb un somriure i decisió.

El director, Joan Maria Segura, aixeca un espectacle molt ben interpretat per Anna Moliner (atenció amb aquesta polifacètica actriu que no deixa de créixer) i Joan Negrié. Ell exaltat, ella conciliadora, claven els seus papers balancejant-se còmodament pels registres de l’humor, la tensió còmoda i, també, el musical. Quan el text és bo –aquest ja ha rebut el Premi Serra d’Or 2016– resulta més senzill defensar-lo i aquí els monòlegs i diàlegs brillen per reals, espontanis, originals, interessants... A més, s’han trobat enginyosament els recursos escenogràfics, de vestuari, dramatúrgics, sonors, etc. perquè l’atenció no decaigui, arrencar més riures i sorprendre la concurrència. 

Trivial