You say tomato

informació obra


Aquest espectacle forma part de l'Itinerari Recomana
Tastaolletes
Itineraris recomana

Intèrprets:
Anna Moliner, Joan Negrié
Direcció:
Jordi Casanovas
Escenografia:
Enric Planas
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

I si ara, simplement, ho deixéssim estar? Hem travessat el país en cotxe innumerables vegades, hem actuat a locals ruïnosos, hem mantingut llargues i pesades converses amb empresaris indesitjables i ens hem deixat la pell en cada concert; hem renunciat a amics, a aficions i a estones d’oci, hem regalat les nostres vacances, les nostres hores de son, hem deixat de fer viatges; ho hem donat literalment tot per aconseguir el nostre somni. Però avui tenim 37 anys i poc a poc comencem a adonar-nos que la vida que havíem somiat no té resa veure amb aquesta. Aleshores per què no ho deixem estar? Simplement. Per què no ens acomiadem amb un últim gran concert i ho deixem estar.

En Santi, fill renegat d’una llarga nissaga d’orquestristes de comarques, i la Rosó, nena prodigi televisiva dels primers noranta, porten 10 anys vivint junts. La seva història d’amor va començar juntament amb un trepidant projecte musical que els havia de portar, un dia o altre, al capdamunt de l’escena catalana. Els anys han passat i aquest dia no ha arribat. Avui, mentre esperen que les portes s’obrin i el local s’ompli de gent per recuperar part dels diners que han perdut en la seva darrera gira, no tindran més remei que preguntar-se cap a on va el seu projecte musical, cap a on va la seva història d’amor i quina de les dues coses està destruint a l’altre.

Amb referents al cap com "Ay! Carmela" de José Sanchís Sinisterra, "El viaje a ninguna parte" de Fernando Fernan Gómez o "Minetti" de Thomas Bernhard, volem que "You Say Tomato" sigui una comèdia intensa i profundament humana on el diàleg còmic i la música lleugera construeixin una reflexió des acomplexada sobre el sentit real de l’art en el món en que vivim, sobre la satisfacció i la felicitat en les relacions de parella i, en general, sobre tot allò que ens trobem el dia que deixem de ser joves, deixem de tenir tota la vida per davant i ens adonem que, si no fem alguna cosa per evitar-ho, la nostra vida serà així fins als darrers dies. És això el que volíem?


Crítica: You say tomato

09/10/2016

Una comèdia d’aparença lleugera

per Iolanda G. Madariaga

Quan hom es disposa a veure l’enèsima comèdia sobre l’univers de les relacions de parella, topa de sobte amb You say tomato i el transitat univers s’il·lumina amb la lluentor d’aquest estel. Comèdia de situació per excel·lència: no hi ha situació més desfermada que una crisi de parella d’actors, a una horeta escassa de sortir a escena i sense tècnic que els il·lumini! Però You say tomato no és un artefacte còmic qualsevol, ni tan sols una comèdia agredolça sobre les crisis cícliques que patim els humans pel fet de ser-ho. Sota un embolcall lleuger, Joan Yago fa una no tan lleugera reflexió sobre la professió i l’ofici dels actors, l’èxit personal, els somnis juvenils i -sí, també!- sobre les relacions de parella. Joan Yago, vinculat consubstancialment a la companyia La Calòrica des de la seva fundació, se’ns presenta aquí com un autor madur i compromès amb l’ofici de dramaturg, desprès d’haver tastat la interpretació i també la direcció. És Joan Mª Segura (EGOS, Teatre o Contra el progrés d’Esteve Soler), però, qui aporta a la peça una direcció fresca però precisa com escau a una peça d’aquestes característiques. Això sí, compta amb la qualitat interpretativa d’Anna Moliner i Joan Negrié que, junts i sols per primera vegada, són els encarregats de donar el relleu necessari a uns personatges que podrien caure en la banalitat en mans menys destres. La mesurada i subtil interpretació d’Anna Moliner ens dibuixa una Rosó de carn i óssos i no un estereotip d’actriu maldestre que busca la rialla fàcil que sap tenir el favor del públic des del minut u de la seva aparició a escena. No menys corpòria (i corpulenta, clar!) és la composició que Joan Negrié fa d’en Santi. A la ratlla dels quaranta, Santi pateix el col·lapse de qui, de sobte, veu com un miratge llunyà els seus somnis de joventut i malda per atrapar-los sense pensar que potser ja no són tan desitjables i que la felicitat és potser just a tocar. Una Rosó, intel·ligent i bondadosa, sap posar-li el mirall en l’angle adequat per fer-li canviar la perspectiva i mostrar-li la vessant calidoscòpica de la realitat. Al capdavall, ambdós tenen la fortuna de poder-se lliurar diàriament a allò que saben i els agrada fer. I quan pensem que ja està, que aquest és el punt i final de la funció, ens regalen una mena d’epíleg, tan ben treballat com la resta de la funció, on ens mostren que és de debò que ho saben fer molt bé això dels duets romàntics i ensucrats de tots els temps. Ens inquieta tan sols que un espectacle d’aquestes característiques ocupi tan sols un espai petit en l’off de la Fira Mediterrània. 

Trivial