Paradís. Sergi Baos

informació obra



Direcció:
Xavi Nuñez
Intèrprets:
Sergi Baos
Autoria:
Sergi Baos
Sinopsi:

Quantes vegades hem sentit a dir que Mallorca és un paradís? No hi ha dubte que ho és. Hermosa en els seus paisatges, captivadora en el seu entorn, amb platges d’aigües cristal·lines, aigües turqueses fotogèniques com no n’hi ha d’altres. Però no tothom que viu en aquest paradís pot gaudir dels plaers de la vida vacacional. No tothom que hi viu es pot delectar amb els fruits que els seus arbres florits n’atorguen.

Paradís és una obra contada a quatre veus, les quatre veus protagonistes d’aquest relat en forma de road movie: na Joana, el cap pensant del pla, en Sebastià, el capellà víctima a priori d’aquest pla, en Pepe, la mà executora del pla i, el fill de na Joana i en Pepe i objecte principal del pla. Sense ell res no és possible, tot i que no sap ben bé com ha arribat a trobar-se en el centre de la història. Però Paradís és una història contada per un sol actor que desenvoluparà els quatre personatges que van relatant aquesta història divertida i emotiva des de quatre punts de vista diferents. L’autor i l’actor que es fusionen en una sola veu.

Crítica: Paradís. Sergi Baos

07/07/2022

Estavellats al paradís

per Ana Prieto Nadal

El mallorquí Sergio Baos és l'autor i també el furiós i metamòrfic intèrpret de Paradís, comèdia lluminosament sòrdida que dirigeix amb fermesa Xavi Núñez. L'obra, guardonada amb el Premi Ciutat de Palma d'Arts Escèniques 2022, es pot veure a la Sala Beckett fins al 22 de juliol. 

L'espai escènic dissenyat per Joan Porcel és ple de trossos de cartró i de plàstic; en sobresurten un aparell de ventilació, un tamboret cap per avall i una estufa, tot abandonat de fa dècades i cobert de rovell, en una composició que tant pot evocar un descampat o un abocador com una cotxeria bruta. I enmig de les deixalles es dreça l'actor ‒l'autor‒ Sergio Baos, ungit amb la missió de portar al centre, a la llum, les vides dilapidades d'uns personatges desastrats que viuen als marges del paradís turístic, aliens a la Mallorca de postal. La il·luminació de Luis Baró emmarca amb feixos cromàtics ben definits els canvis de veu i de situació. L'eclèctic i contundent espai sonor de Joan Vila acompanya la narració i crea un contrapunt molt suggestiu en algunes escenes.

La primera veu que ens parla és la d'un capellà sense vocació, ridículament temptat per una dona que rep l'hòstia consagrada amb un lasciu moviment de llengua. El desassossec fa del mossèn una víctima crèdula i agosarada, capaç d'endinsar-se ‒amb alçacoll!‒ en un niu de toxicòmans al barri de Son Gotleu de Palma. Els altres personatges assumits per l'actor són una femme fatale espontània i maquinadora alhora; un vividor xaró i sense filtres, i un adolescent desballestat per la manca de referents i d'expectatives. Tots tres componen una sagrada família més aviat lumpen, que subsisteix a còpia de caritat, feinetes mal pagades i trucs desesperats de supervivència. Tenen el gest crispat i els “nirvis” a flor de pell dels qui porten una vida dura, plena d'entrebancs i mancada de recursos. Alternen el mallorquí i el castellà en una col·loquialitat sincopada pel desconcert existencial i la frustració. I no, mai no han sabut res de cap paradís a la terra.

Il·lumina aquest conte sòrdid en clau de road movie l'extremisme interpretatiu de Sergio Baos, que, amb un frenesí a batzegades i un codi desfermat de comèdia fosca, trasllada hiperbòlicament el desfici d'uns personatges a l'abisme. Som davant una interpretació intensíssima i hilarant que transita orgànicament per diferents punts de vista, corresponents a quatre veus que s'encavalquen de manera trepidant en la progressió d'un relat despietat però amb repunts de tendresa. Cadascun dels quatre perdedors busca a la seva manera un desenllaç o una solució ‒imprevista, boja, suggestionada‒ i queda fixat en còmiques estampes narrades per un actor majúscul, que amb quatre elements dislocats aconsegueix que vegem una furgoneta en pana, un segrest calamitós i una corredissa pels sembrats. El monòleg, polifònic i desesperançat ‒amb reflexió pòstuma inclosa‒, és com la caixa negra d'un avió estavellat. L'avió que mai no va arribar ni arribarà al paradís mallorquí. 


Article publicat a Núvol el 7 de juliol de 2022