El paradís és, per a cadascú, aquell espai que resta en la imaginació i que potser no ha existit mai. L'actor i dramaturg illenc Sergio Baos (Palma, 1976) fa tres temporades que porta la seva particular mirada del paradís pels escenaris amb la sornegueria pròpia de qui sap molt bé que no existeix, però que convé fer creure que pot existir.
Per aconseguir el seu objectiu, clava dentellada, com aquell qui es guarda una poma per a les set per si el fan fora del paradís, en la crisi de l'illa que l'ha vist néixer i créixer i en la fatal destinació no volguda de molts mallorquins i mallorquines que es veuen obligats a malviure del turisme ni que hagin de pagar el cost de la marginació, de la pèrdua de la identitat i de no tenir a l'abast la pomera que els alimentava.
La proposta de Sergio Baos recorda, guardant les distàncies i respectant els registres diferents, l'actor, productor i director manacorí Toni Gomila —que també ha passat per l'Espai Texas aquest mateix any— i el seu veterà espectacle «Acorar» on, en el seu cas, fa un retrat demolidor de la pèrdua de la pagesia de les Illes davant l'embat dels forasters.
En el cas de «Paradís», Sergio Baos es posa en la pell de quatre personatges que viuen al marge del marge i que s'empesquen un pla per sobreviure, si cal, encara més al marge del marge. Tots quatre, en una sola veu, alternen els seus relats i configuren una trama plena d'acció com si fos una road movie, una mena de thriller teatral en clau de tragicomèdia rural, gràcies només a la paraula i la imaginació que fan visible el paisatge ocult de les illes del turisme.
Tots quatre personatges, en el cos i la veu del mateix actor: la Joana, una mena de femme fatale, que inventa el pla; el Sebastià, un capellà que cau a la trampa de seducció; el Pepe, el marit de la Joana i l'encarregat de portar a terme el pla; i el Kevin, el fill de la parella que és, de fet, per a qui s'han empescat tota la trama.
Sergio Baos es mou en un espai sòrdid, que podria ser un reducte propi d'un sensesostre de sota un pont, amb cartrons i plàstics, ferralla electrodomèstica com la que traginen els immigrants ferrovellers a les grans ciutats, molt de rovell i un tou de deixalles. La història de Sergio Baos agafa volada a través de corredisses, segrestos i panes de carretera.
L'actor s'empara només en el relat, en l'espai escènic i en els efectes de llum que matisen els seus canvis de veu; se serveix de personatges i d'una situació esperpèntica dins de la trama amb un registre frenètic, carregat d'intensitat, amb tocs de comèdia i una bona dosi de tendresa, que és el que sempre acaben desprenent els personatges marginats.
Que un capellà no gaire vocacional caigui rendit als encants d'una presumpta feligresa quan rep la comunió, que una dona maquiavèlica aconsegueixi el seu pla, que un vividor amb un os a l'esquena se n'aprofiti i que un adolescent acabi fent una picossada de les engrunes de tot plegat forma part del pla de la família, enmig d'una vida plena de feinotes de mal fer, de parar la mà sempre que poden o de fer el joc del triler quan ve a tomb.
Ja ho diuen: l'ocasió fa el lladre. És a dir, tothom corre el perill d'actuar fora del sistema si les circumstàncies el porten a fer-ho. Tot plegat, l'actor Sergio Bas ho amaneix amb ironia, humor, dinamisme i emotivitat, amb un registre col·loquial on es barregen els trets del parlar de les Illes i els manlleus de l'argot del carrer i acaba mostrant un paradís molt diferent del paradís idí·lic de l'anunci de viatges que, com deia la cançó de l'època, continua volent portar tothom a Mallorca. (...)
