¿Voleu saber on era un dels amagatalls d'una de les urnes del Referèndum de l'1-O? Ho descobrireu en una dels moments d'aquest espectacle, «Paradise», que té al seu darrere la marca de la casa descarada i desinhibida de la websèrie «Nico&Sunset». El de l'urna és, si es vol dir així, el «pinyol» de la comèdia «Paradise», un «pinyol» que s'ha afegit per connectar amb el moment puntual que viu el país i que connecta a la primera, esclar, amb l'auditori.
L'urna en qüestió —el cubell de plàstic amb el logo de la Generalitat de Catalunya pertanyent al lot que del fabricant de la Xina va saltar a la població d'Elna de la Catalunya Nord i d'allà va baixar en clandestinitat a un dels col·legis electorals— estava amagada en un racó del prostíbul de carretera que gestiona una noia de l'Europa de l'Est, Veroshka, i que li descobreix un dels joves assidus al prostíbul, un lúcid adolescent disminuït psíquic que la sap més llarga que els seus dos germans.
Per descomptat, quan la parella d'autors d'aquesta comèdia van plantejar el guió de «Paradise», l'escena de l'urna no devia estar ni en el seu pensament. Però no m'estic de destacar-la perquè mostra la capacitat versàtil que té la trama de «Paradise» i les possibilitats d'adaptació al llarg del temps.
La comèdia és juvenil. O, almenys, plantejada des d'una mirada juvenil. Potser m'influeix pensar això el fet que bona part dels intèrprets són cares conegudes de la sèrie televisiva «Merlí». I potser també per això el públic és, en la seva major part, adolescent, almenys el dia de la meva funció.
Amb una arrencada, al meu parer, excessivament lenta pel que fa a la primera de les tres històries que s'hi expliquen, el muntatge millora a manera que va avançant i té el seu punt màxim en la història dels transsexuals i la relació que s'estableix entre un d'ells i un client antic company d'institut. De l'humor a l'amargor hi ha només una línia molt fina que els intèrprets travessen sensiblement i en silenci.
Un treball actoral que passa d'un cert histrionisme dels tres germans de la primera història, amb els actors Albert Baró, Adrian Grösser i Albert Salazar, a l'humor espontani i enganxadís que expandeix amb la seva interpretació l'actor Artur Busquets en la segona història, i a la caracterització transsexual i descarada que torna a posar en escena el trio d'intèrprets de la primera història.
Tot transcorre en el món tancat i en el microcosmos de neons del club «Paradise». I com si d'un «Cabaret» es tractés, té com a mestra de cerimònies, la jove prostituta Veroshka, que interpreta l'actriu Elisabet Casanovas —és imprescindible recordar el seu paper de Zerafina a «La senyora Florentina i el seu amor Homer», del Teatre Nacional de Catalunya— i que aquí consolida, ampliat i revisat, en un accent propi dels immigrants de l'Est, amb el que és en definitiva la perla de l'espectacle, sobretot quan interpreta en la llengua de l'Est la peça «It must have been love», de la cantant Roxette (gràcies col·lega per la informació).
«Paradise» és un espectacle més íntim del que pot semblar de bon principi. El seu plantejament com a comèdia li fa perdre aquesta intimitat en un escenari de les dimensions del Poliorama. No m'estranyaria que tingués un nou recorregut en espais alternatius, petits escenaris i fins i tot en espais similars al lloc on s'ambienta, un cafè-concert, si és que, davant la previsible caiguda ofegada pels deutes d'El Molino, a aquestes alçades, encara en queda algun. (...)
