Amb Paraules d'amor volem posar en escena un diccionari, el Diccionari Tòntu (Elogi del barbarisme i d'altres barbaritats de la parla catalana), que, per més gosadia, he escrit jo mateix. El títol ja insinua les intencions: retre homenatge a les moltes maneres de parlar el català -no sempre conforme a les normes de l'Acadèmia- dels nostres avis, pares, nosaltres mateixos i els nostres fills.Treurem a passejar aquestes paraules com altives i altius models desfilant per la passarel·la de la llengua i la memòria.
Sí, Paraules d'amor, perquè com diu en Serrat a la seva cançó, no en sabíem més, i amb elles hem anat fent. No deixa de ser curiós que Catalunya, que ha exhibit reiteradament la seva llengua com a gran signe d'identitat, sigui, sens cap mena de dubte, el país d´Europa i part de l´estranger que, per convivència amb el castellà, pitjor la parla amb respecte a la normativa vigent.
Joan Ollé deu haver exprimit l'oído pel carrer tot apuntant l'escarni a la llengua dels seus parlants. Si Serafí Pitarra va voler pujar a escena el català que ara es parla, o Juli Vallmitjana va fer una veritable recerca en el català gitano en tota la seva obra, ara Joan Ollé poua en el dia a dia per repescar paraules, ordenar-les en un diccionari i extreure-li tot el suc cómic com feien en el programa La illa del tresor amb Joan Barril o els d'Accidents Polipoètics tensen la morfologia per fer riota de tot ell que els hi sona caspós i llencen algunes invectives directes, amb dard al centre de la diana. Molt bon treball. Diverteixen mentre es veu com tots plegats es diverteixen: la comunió és directa, honesta i real.
Ollé és un expert en fer costura de retalls quotidians i signar-ne preciosos i divertits muntatges. Va ser sonada, per exemple, la seva mirada a A la ville de... Barcelona! (Grec 2012). Ara, combrega prou amb la desconfiança de Pau Vidal de mantenir la llengua massa pura, tot insinuant un catanyol ja impossible de fer enrere. Els barbarismes de carrer barregen des de formes de dir prefabrianes als latiguillos actuals, influenciat pel castellà i també per l'anglès (però en menor mesura). El viatge no porta enlloc. Però serveix per comprovar la fragilitat de la llengua. Si és de rialla sonora quan el barbarisme (o la barbaritat semàntica, que també n'hi ha) és de órdago, deixa més vulnerable l'espectador quan costa descobrir l'errada semàntica. Llavors, l'interrogant es planta inquietant en una escena que no espera ningú, que no cedeix pausa, servint els barbarismes per temàtica, més o menys intuïda per la darrera rèplica del bloc anterior. No hi ha respecte ni per l'abecedari, ni per a ells mateixos, per convertir-se tots en víctimes de les errades.
